Viles embolicades pel vent de l’oceà, platges verges i l’inconfundible perfum dels eucaliptus fan que sigui una terra especial, en la qual submergir-se sense pressa. Incrustat com una pedra preciosa en la més gran i famosa Espanya, Portugal és un país d’una gran riquesa històrica i cultural, de maravelles naturals, una immensa balconada sobre l’oceà on el perfum de l’Atlàntic es barreja amb el de l’òptima gastronomia local, regada per dos vins profundament diferents entre sí que que representen la doble ànima d’aquest país.

L’Oporto (Porto en portuguès), càlid i malenconiós, i el vi verd (vinho verde), fresc i únic en la seva varietat, igual que Portugal. Qui desitgi visitar aquest país ha de disposar de temps, i dur bon calçat i esperit d’aventura; i sobretot, ha de tenir un cotxe capaç de pujar les pendents de Monchique, el sostre de l’Algarve.

Oporto i Lisboa, perles del mar

Oporto és, sens dubte, una de les ciutats més singulars i fascinants de Portugal. S’amaga en una regió de vinyes i s’enalteix sobre les ribes del Duero, l’únic punt de quietud en una ciutat que manca d’equilibri urbanístic i que pateix una densitat desmesurada de trànsit. Un recargolat laberint de carrers i carrerons enfilats condueix al cor del pintoresc barri de Ribeira, i després, en ràpid descens, cap al riu, on des dels nombrosíssims i petits restaurants de peix es contempla el pont de ferro de dos pisos Don Luis I. La manífica construcció -a partir d’un projecte de Gustave Eiffel- connecta el barri amb la zona de les bodegues on es produeix el Vinho do Porto.

Gairebé tota carretera portuguesa recórre l’interior, entre minúsculs poblets i zones de pastura. L’oceà és un reclam constant que requereix desviaments quasi obligatoris. Cabo da Roca és una etapa que han de fer aquells qui es dirigeixin a Lisboa des del nord, única en el seu gènere. És part integrant del parc natural de Sintra i Cascais i el punt més occidental del continent europeu, caracteritzat per un panorama que deixa sense respiració gràcies als seus més de cent metres de penyassegats davant l’Atlàntic.

D’aquí fins a Lisboa, el camí és curt. La ciutat no és imponent ni despersonalitzadora. Els seus habitants semblen els mateixos que els dels petits pobles durant la carretera estatal. També aquí, al centre de la capital, les àvies s’adormen assegudes a l’entrada de les seves cases durant els capvespres d’estiu, això tant al barri proper al castell com a l’Alfama, on casetes blanques s’arremolinen creant un cabdell d’escales i carrerons que s’animen a la nit a ritme de fado. Lisboa viu als seus cafès, al seu formigeig de carrers, a les tabernes que omplen el barri alt, un barri que es debat entre la tradició i l’avantguarda, on entre els petits tallers d’artesania i els bars es fan un lloc els nous espais d’investigació artística.

Fins a la “fi del món”

Deixem enrere Lisboa de camí al punt més al sudoest d’Europa: Cabo St. Vicente. És el lloc que encara avui es diu “la fi del món”, del que salpaven els navegantes per a descobir nous territoris. Per a disfrutar de la posta de sol rere el far, on el sol se submergeix entre les aigües que xoquen enèrgicament contra els abruptes penyassegats de roca, és necessari dirigir-se a un altre lloc també únic i encantador: la Ponta de Sagres, un extens promontori rocós ventat sense descans; com si el vent fos un dit gegant sobre l’oceà que indica el camí cap a terra terres llunyanes. Quan s’amaga el sol i l’Atlàntic sembla que cerca una mica de soledat, molts surfistes procedents de tota Europa que animen aquestes platges s’encaminen cap al poblet de Sagres per a beure i xerrar al Agua Salgada, un petit bistrot on es poden tastar un excepcionals batuts de fruita i escoltar música fins ben entrada la nit.

Qui viatja a través de Portugal “cal que accepti equivocar-se de camí i tornar enrere –com escriu José Saramago o, del contrari, cal que perseveri fins a trobar inusitats camins de sortida cap al món. No podrà ser un viatge millor”.