Tots som iguals davant Déu nostre Senyor. És curiós com se’ns fa de difícil posar-nos d’acord per a qualsevol cosa i com en sembla de fàcil aconseguir-ho a l’hora de parlar de la mort. Per al darrer i definitiu descans, els europeus coincidim en emmarcar-la a la natura: tornem a les nostres arrels.

Els francesos prefereixen els prats verges a la primavera; quan passen a millor vida, “mengen dents de lleó”, i les mengen “des de l’arrel”: manger les pissenlits par la racine. A Alemanya es decanten igualment per la part més sucosa de les planes verdes, però, contràriament al que es podria esperar, no són tan precisos com els seus veins de l’altre costat del Rin i simplement “mosseguen l’herba” (ins Gras beissen). De la mateixa manera, en els països de parla germana es poden “observar raves des d’avall”. En espanyol són menys destructors, ans al contrari, quan algú mor va a criar malves (criar malvas), en comptes de menjar-les.

El darrer comiat a Polònia es caracteritza per la passivitat. Allà s’alegren de tornar a la natura. Ells poden wcha kwiatki od spodu, olorar les flors des d’avall. En els països eslaus es pot ser una mica més profà. Uns metres sota terra es troba poca flora i fauna per al gaudi post mortem, per la qual cosa el mort mossega literalment la terra (gry gleb). Els anglesos fan exactament el mateix que els polonesos i li claven una mossegada a la pols (to bite the dust).