A l’octubre del 2000, els estats membres es comprometien a sanejar i assegurar un bon estat ecològic de les seves aigües, d’aleshores al 2015. Alguns encara tenen la feina sense fer.

A Espanya, Portugal i Grècia, les sequeres consecutives i l’ús intensiu de l’aigua per al turisme i l’agricultura posen en perill els recursos de la Mediterrània. Les pluges, per exemple, mai han sigut tan poc freqüents durant els últims 60 anys a Espanya, descrita per les Nacions Unides com el «país més àrid d’Europa». Des d’octubre del 2004, les precipitacions han minvat entre el 35 i el 50%, amenaçant les províncies de València, Almeria o l’arxipèlag de les Canàries.

La mateixa sequera excessiva arriba a Grècia, on l’Oficina Pública d’Aigües de la capital, la EYDAP, ha anunciat una caiguda del 27% dels recursos hídrics, principalment degut a la manca de pluges. Els incendis que actualment posen en dol una part del Peloponés en són només una de les dramàtiques consequències.

El cas de França no és més brillant, però més per culpa del malbaratament d’aigua que per les condicions climàtiques. Sols el 2,5% de l’aigua potable disponible s’utilitza per a beure i cuinar. L’agricultura, que treu l’aigua de les capes freàtiques, per definició no renovables, és la principal culpable.

Segons un estudi publicat el 2005, quasi un terç de les aigües franceses no complien les normes europees. La causa són els nitrats, a Bretanya sobretot, on les quantitats determinades són ampliament superiors als límits autoritzats. Altres culpables són els pesticides que es troben en quasi el 75% de les aigües superficials i el 57% de les aigües subterrànies.

A Londres, el problema té uns orígens lleugeraments diferents i incrimina la vetusta xarxa de distribució. Segons la fundació WWF, l’equivalent a 300 piscines olímpiques d’aigua potable es perden quotidianament en les canalitzacions del Regne Unit.

Els països del nord d’Europa sembla que se’n surten millor. Les pluges són més abundants i les xarxes de distribució són més modernes. Els governs treballen també de manera més responsable en l’adopció de mesures per sanejar les aigües usades domèstiques i industrials, la disminució de la contaminació d’origen agrícola i la protecció de les capes subterrànies i fonts d’aigua. A més, estan en curs de ser instituïdes les taxes basades en el principi ‘qui contamina paga’.

Autor: Alexis Molveau / Traductor: Imma Albalate