Fracassats?

“Que va cap a Berlín? És tan a prop que quasi és una ciutat polonesa”, bromeja un comerciant varsovià en una llibreria de Varsòvia, on compro un mapa de la ciutat. Una cosa és certa – a Berlín, situat a 70 km de la frontera polonesa, la minoria polonesa té una llarga tradició que es remunta a principis del segle XX, quan el desenvolupament intensiu de la ciutat va fer que es necessitessin constructors. Tot i això, com a record d’aquesta època en queda l’estació de metro Schlesinger Tor (La porta silesiana), allò que en altres temps fou l’estació on acabava el recorregut dels trens de treballadors polonesos.

Actualment, dels gairebé 3,5 milions de berlinesos uns 30 o 40 mil són polonesos i un nombre indefinit de treballadors, estudiants o habitants no registrats. Així i tot, al carrer és difícil sentir polonès. Per falta també d’un barri polonès, ja que, tal com afirmen els autors de l’estudi “Integració i migració a Berlín”, els polonesos, a diferència del que passa amb altres nacionalitats, estan escampats per tots els barris de la ciutat.

És més, no és gens fàcil per a un polonès tenir una llar, ja que per llogar un pis cal reunir tot un plec de documents. Una parella jove d’arquitectes de Cracòvia els acaba d’aconseguir. “La burocràcia és horrible, però el problema de tot això és que encara que tinguis tots els papers, els propietaris en general s’estimen més llogar el pis a un alemany”, expliquen. Segons ells es tracta d’una falta de confiança cap als immigrants que vénen de més enllà del riu Oder. No obstant això, la seva constància els va permetre traslladar-se a un pis gran, còmode i –sorprenentment- econòmic. “Què pots tenir amb aquests diners a Varsòvia o a Cracòvia?” –es pregunten retòricament- “un gran…estudi!”

Cultura del “multiculti” i fúria creativa

Tot i que encara és força barat, Berlín, amb un 18% d’atur, no és avui dia tan atraient per als treballadors estrangers. Les ciutats grans de l’Alemanya de l’oest, com Hamburg, acullen molts més immigrants que la capital, però Berlín és conegut com el centre roent del multiculturalisme. “No m’agradaria viure i treballar a cap altra ciutat alemanya. Aquí cadascú pot sentir-se bé”, declara Andrzej Raszyk, recent llicenciat d’una universitat polonesa. Fa poques setmanes va arribar a Berlín sense conèixer gairebé la llengua, tot i tenir, però, la nacionalitat alemanya gràcies al seu avi. Va poder constatar el programa alemany d’obertura a l’estranger des del principi, en el curs públic d’alemany per a estrangers, on la pressió per a la integració i el coneixement de les altres cultures presents en el curs fan que es deixi en un segon pla l’estudi de la llengua. “Un noi de Ghana va ensenyar balls africans, una noia de Brasil ens va ensenyar capoeira, mentre jo en un banc intentava resoldre uns exercicis”, recorda.

Aquesta atmosfera atrau gent jove, que busca llocs interessants per viure la vida, Berlín els dóna la benvinguda amb els braços oberts. Andrzej treballa en el projecte Culturia, que té com a objectiu donar suport a la creativitat i a l’establiment de contactes entre joves creadors. Culturia permet a no-berlinesos passar de 3 a 6 mesos, mentre duen a terme la seva empresa. Iniciatives semblants treuen profit de l’ampar del poder de segons quins barris. “Va ser una experiència ben estranya, tan formal…, nosaltres davant d’una comissió demanant una beca i explicant seriosament les nostres idees estrambòtiques”, riu Joanna Haasa. Amb les dotacions que va rebre, va poder obrir ja fa uns anys un estudi i una galeria. La galeria es diu Furia, ja que és fruit de la ràbia de veure els amics amb talent, però massa passius, que no van aprofitar els avantatges ni les oportunitats.

Gràcies a empreses com aquestes els estrangers creen vincles en la vida local. Joanna, com Andrzej, es va acostumar ràpid a Berlín. A més, com ella mateixa diu, “a Vienna, on vaig viure durant molts anys, sempre em vaig sentir com una estrangera”. A l’abril del 2006, juntament amb altres coneguts, va exposar en el festival promocional polonès ‘Terra Polska’ al centre artístic de Kulturbrauerei. Se’n reien de l’estil folclòric idíl·lic que serveix de promoció de Polònia: “ens vam posar vestits típics, però de mal gust, ens vam enganxar trenes artificials d’un ros llampant i veníem pierogi (plat típic polonès), a més, no gaire lluny era possible fer-se una foto amb un ós de Zakopane”, ella ho descriu recordant el gran èxit d’aquesta acció.

Hi ha força actes relacionats amb la temàtica polonesa a Berlín. En aquesta ciutat, com a qualsevol lloc amb una comunitat significant de polonesos, es publiquen diaris polonesos, hi ha l’Institut de Cultura Polonesa, ONGs poloneses i una església polonesa. A favor de les relacions germànico-poloneses es va crear el Deutsche-Polnische-Gesellschaft i la publicació bilingüe DIALOG a través d’aquesta institució. Tot i això, cap dels meus entrevistats no havia sentit a parlar de la recent exposició sobre disseny polonès al Kunstgewerbemuseum, les enormes sales buides ho certifiquen. Es veu que Polònia i els polonesos tenen una promoció atípica, però efectiva en l’escena cultural berlinesa que no té res a veure amb les institucions ni amb personatges famosos, sinó… amb fracassats.

La mofa com un estil de vida

El Club dels FRacassats (Foto MK)

a href=”http://www.polnischeversager.de/polnischeversager/” class=”external-link”>El Club dels Polonesos Fracassats des del 2001 organitza concerts, trobades amb autors, mostres de directors de cinema alternatiu, exposicions i altres actes, no necessita publicitat. El nom provocador i expressiu augmenta la seva popularitat, tant com el seu programa. Els immigrants en general lluiten per una vida millor; ells, en canvi, manifesten el seu rebuig de la cursa cap a l’èxit o la carrera professional. La mofa pública de l’estereotip polonès captiva tant als polonesos com als alemanys. Aquests últims constitueixen en general dos terços dels visitants, calcula Piotr Mordel, un dels ‘Fracassats’, a més de dissenyador gràfic de la revista DIALOG. “Potser els polonesos a Berlín no tenen simplement aquestes necessitats culturals”, ironitza.

L’antiga idea dels estereotips perjudicials està encara viva, ho demostra la reacció de la senyora Halina, propietària d’una botiga polonesa de teixits naturals i merceria Babie lato (Estiuet de Sant Martí), que amb un cartell d’una obra de Józef Chemoski atreu la meva mirada cap a la Schönhauser Allee. La sort del Club no la preocupa gaire, perquè ja va intentar fa temps convèncer els seus compatriotes de fins a quin punt podia ser perjudicial la denominació de ‘fracassats’. “Aquest nom pot ser autoirònic des de la perspectiva de Varsòvia, però no aquí, a Berlín”, diu. Subratlla que no ajuda a construir una bona visió dels polonesos a Berlín. “Si ets ric, pots riure de la teva pobresa, però si ets pobre, cal tenir una gràcia, ser net, anar ben planxat i fer bona olor” – explica metafòricament la font del seu rebuig, mentre clava amb agulles el plec d’una tela en un maniquí. La senyora Halina, després de passar deu anys a Berlín, té molts clients fixes, a la seva botiga hi van alemanys i polonesos. Considera que en els últims anys en els mitjans locals se sent parlar cada cop més dels polonesos i aquest mèrit l’atribueix sense dubtar a la posició de l’actual govern polonès en l’àmbit internacional.

No obstant això, tenint en compte la barreja de sentiments que els governants polonesos provoquen a l’estranger i les últimes simpaties cap a països no europeus demostrades per aquests governants, cal tenir esperança en el fet que, en la batalla contra els estereotips, l’autoironia sigui una eina eficaç.