Un malabarista se m’apropa. Sembla interessat en fer-me participar en el seu espectacle. Sóc al bell mig d’Edimburg, just en front dels majestuosos jardins de Princess Street. I no em queda més remei que intervenir. Aviat em veig rodejat per turistes d’arreu del món en un escenari improvisat. I el show comença. Ganivets, salts, malabars i sobretot…molt bon humor. No fos cas que el públic se’n vagi sense deixar una generosa propina. Després d’una agradable exhibició, l’artista del carrer s’acomiada amb aplaudiments. Encara no ha començat l’agost ni el bon temps, però el Fringe ja és aquí. Serà qüestió de posar-se al dia.

Cartoons allowed (Photo: 2007 Kingsnorth and Clements Limited)Cartoons allowed (Photo: 2007 Kingsnorth and Clements Limited)

Entre tots els espectacles que ens esperen, n’hi ha un que acapara tota l’atenció mediàtica: Yihad: El musical. El nom ja enceta la polèmica. Amb més de 150.000 visites a Youtube del número estrella de la comèdia - “I wanna be like Osama”-, la premsa estrangera en va plena des de fa dies. I hi ha qui fins i tot ha demanat a Gordon Brown que l’elimini de la programació del festival. És l’obra tan políticament incorrecte com per a ferir sensibilitats? O no és més que un musical més dintre de la satírica programació del Fringe? Correm a descobrir-ho i sortim parcialment decebuts. L’obra es representa a un petit escenari de Chambers Street, entre la famosísima Royal Mile i la petita estàtua del llegendari gos Bobby, i no arrossega a una gran audiència. Potser hem triat el dia equivocat, però el poc atractiu de l’escenari -molt menys suggerent que l’Underbelly, una vaca gegant inflable que trobem a Bristo Square- i l’escassa promoció del musical pels carrers d’Edimburg expliquen la baixa assistència.

La trama ens ubica a un poble perdut d’Afganistan. Un lloc on la pressumpta “alliberació” nord-americana no ha canviat gaire la vida dels vilatant. Els talibans potser ja no governen, però les expectatives de futur segueixen sent més aviat escasses. Un dels vilatans sense esperança és Sayid, un jove no gaire espabilat que -seduït per una noia- viatjarà a Occident cercant una “vida millor”. Enganyat, arribarà als Estats Units amb l’esperança de trobar una feina que el farà famós. Però només trobarà una cèl·lula terrorista que el tractarà de convèncer per a que s’immoli per la causa islamista en un gran atemptat. Una reportera americana més preocupada per la fama i el maquillatge que per la seguretat del seu país i un terrorista que enveja el reconeixement mediàtic d’Osama Bin Laden completen el còctel d’aquesta comèdia musical.

La ironia està present en tota la funció, però la companyia teatral no arriba tan lluny com es podria esperar. Ni la crítica fa mal ni les cançons estan a l’alçada de les expectatives generades. El públic s’ho passa bé i els actors supleixen la falta de recursos tècnics amb molta imaginació. Però per molt que alguns espectadors musulmans abandonessin la funció a la que vam assistir, ho feien més avorrits que enutjats. I si el que es pretenia era provocar, aquest no és un bon símptoma. Sigui com sigui, l’espectacle es veu amb un somriure a la boca i la recreació deliberadament kitsch dels conflictes internacionals -amb burkes roses, inclosos- resulta molt encertada. L’amor pels diners és tan gran a Occident com a Orient. Això semblen voler dir-nos els creadors de l’espectacle. I se’n surten prou bé.

En qualsevol cas, el Fringe no s’acaba aquí. Amb més de mil espectacles diaris, la programació resulta inabarcable. Però obres com Rock & Roll Penguin -de la companyia de mims japonesos Gamarjobat- o Debbie Does Dallas -un musical que paròdia les pel·lícules porno americanes dels 70- ens fan plorar de riure. I això és el que volíem viure en aquesta ciutat, tan massificada com màgica en aquest inoblidable més d’agost. Fins aviat, Edimburg.

Foto: (2007 Kingsnorth and Clements Limited)

Ulls d'Edimburg (Foto: Today is a good day/ Flickr)Ulls d’Edimburg (Foto: Today is a good day/ Flickr)El Festival Fringe d’Edimburg pot considerar-se un lloc perfecte per airejar aspectes polítics, on actors amb experiència, escriptors i companyies eviten actuar. S’ha d’afegir la falta d’un cobriment mundial per part dels mitjans de comunicació. Això significa que és difícil publicar cap missatge darrera d’un rumor transitori d’una crítica excel•lent sobre una festa multitudinària.

Jihad: El Musical és sense dubte una gran obra teatral, com diu la cartellera, es tracta d’una entretinguda obra satírica que fa servir el mètode tradicional dels musicals de Broadway per deixar els culs quiets a les cadires. Seriosament, algú consideraria els escriptors com a experts del modern Afganistán, del terrorisme internacional, de la teologia islàmica o de la destrucció de grans edificis a Amèrica? Personalment, consideraria això abans que proporcionar-lis grans quantitats de diners i sugerir un poliment o una retallada de l’espectacle i després portar-ho a escena durant sis mesos al West End de Londres, seguit de cinc anys en cartell a Off-Broadway a Nova York.

Ens trobaríem amb una història ben diferent si estrenéssim Jihad: El Musical a Bradford (indret conegut per la importancia dels elements més tradicionals de la comunitat islàmica d’Anglaterra) o en un teatre situat a prop de l’espai del World Trade a Nova York. Però el furor consegüent, segurament desembocaria una reacció a la inapropiada juxtaposició de l’espectacle amb la gent del poble que no reflectiria la seva situació real: la controvèrsia no sempre esdevé la millor forma per mantenir els culs als seients.

No hi ha res irrespectuós (oblidant el joc de paraules) amb la cultura islàmica a Jihad: El Musical. De manera sorprenent, per exemple, els caràcters femenins que porten vels, no se’ls treuen en cap moment de l’obra i els vesteixen amb molta modèstia. A la crítica que he escrit per a la revista The Stage, puc emprar una frase com “seductiva i sensual sota el seu vel” amb la tranquil•litat de creuar cap barrera moral islàmica. Fins i tot, el personatge principal, de manera lloable, abandona la seva empobrida terra natal, l’Afganistan, per a buscar una vida millor a la Gran Poma sense perdre cap dels seus valors tradicionals. “L’11 de setembre: Musical de música i dança” podria esdevenir un test real sobre els nostres punts de vista?

Nick Awde – crític de teatre a la revista The Stage i autor de l’obra Women in Islam / Traducció: Judith Martín

Foto: (2007 Kingsnorth and Clements Limited)