Taxímetre berlinès

Berlín, estació central, dos quarts d’onze del matí. Agafo lloc al costat de Sabi Ginal. L’home d’origen turc amb una quarantena d’anys va arribar als anys setanta a Berlín i travessa amb el seu taxi la capital alemanya des del 1992. Deixem darrere nostre l’estació d’intercanvi més gran d’Europa i ens submergim en el gens tranquil Berlín.

Des dels anys setanta Berlín ha canviat molt. Aleshores ell es trobava sempre davant del Reichstag amb els seus amics per jugar a futbol. “Aquell solar d’allà era un terreny gegant i desaprofitat”, explica amb accent berlinès en Sabi Ginal. Després de la caiguda del mur, aquests espais antigament propers a la frontera van ser edificats. Allà ja no s’hi pot jugar més a futbol.

Aconseguim arribar a la porta de Brandenburg, símbol de la unitat alemanya. Gairebé cada dia té lloc aquí un espectacle: des de desfilades de models fins a festes populars. Quan al novembre del 1989 va caure el mur, es van reunir aquí centenars de persones –entre elles Sabi Ginal. “Jo anava coix, ja que a la tarda em vaig lesionar jugant a futbol”. I llavors es van obrir les fronteres i “a nosaltres, els de l’oest, ens quedava al davant aquell desconegut Berlín de l’est. Els carrers estaven en molt mal estat i per tot arreu circulaven Trabis, nosaltres sempre els adelantavem”, recorda i riu, “hi havia una pudor horrible.”

“Ah, allà en ve un de l’est!”

Anem en direcció Gendarmenmarkt -antigament a Berlín de l’est- i ens apropem a un petit lloc idíl•lic amb cafès, arbres i un músic de carrer. Una part del lloc la tanca l’Hotel Hilton, el qual ja hi era en els temps de la RDA, explica Sabi Ginal. “Però aleshores aquí tot tenia un aspecte totalment diferent. La totalitat del Berlín est era a les fosques, no hi havia cap tipus d’il•luminació. Poc després de la fi de la divisió, teníem por quan havíem de dur algun passatger al Berlín oriental. Però aquests sentiments de por avui ja han desaparegut”, recorda Sabi Ginal. Després de la caiguda del mur es van millorar els carrers i els edificis van ser reformats. “Avui realment ve de gust anar-hi; i els ciutadans de l’est i de l’oest d’aleshores, aquells ja no hi són més”, afegeix encara rient.

A tot Berlín desapareixen els rastres de l’anterior divisió. A Potsdamer Platz, aleshores un desert separat pel mur, han enderrocat en els darrers anys edificis moderns d’arquitectes reconeguts com Renzo Piano. I torna a haver-hi un lloc per jugar a futbol, almenys per a Sabi Ginal. Ell no troba que tots aquests canvis són una llàstima? “Tot té dues cares, però avui Berlín és la capital d’Alemanya i va ser la decisió correcta”, i ell hi afegeix, “Berlín és ara maco”.

Palau de la República (Foto: Judith Laub)Arribem a Schlossplatz. Al nostre davant es troba el feble esquelet del Palau de la República, antic símbol de la RDA. Després d’una llarga discussió, avui encara no està clar què ha d’anar en aquest lloc. O un castell o un palau, el Berlin Mitte d’avui en dia és una obra sobre la qual es desperta la tranquil•la Fernsehturm en una falsa alçada.

“Les nits a Kreuzberg són llargues”

Quin és probablement el barri més bonic de Berlín? És difícil de dir. Sabi Ginal viu a Schöneberg, en contraposició a la majoria dels seus compatriotes, que viuen a Kreuzberg. Allà hi ha molts bars i restaurants-Döner i com ell tan bé diu: “les nits a Kreuzberg són llargues. Al principi comença molt lent. Però després, però després”. No, a ell li agrada Schöneberg. Està situat a prop del centre i ell ha viscut sempre aquí. A Schöneberg no hi ha potser tants bars, però “allà es pot prendre un cafè.”

Berlin Alexanderplatz (Foto: Judith Laub)Hem arribat a Alexanderplatz. A causa de la seva història, Berlín disposa avui no només de dos centres de la ciutat –Alexanderplatz i KuDamm- o de dues òperes, sinó que també els noms dels carrers berlinesos es doblen, m’aclareix Sabi Ginal. “Això s’ha de saber quan, per exemple, un passatger vol anar a Eisenacherstrasse. És el que hi ha a l’est o a l’oest?” La majoria, però, només volen portar els seus clients o als grans magatzems La Fayette a Friedrichstrasse o a KadeWe a KuDamm i durant les vacances succeeix en direcció a l’aeroport. Sabi Ginal riu, “jo porto amb molt de gust gent a l’aeroport de Schönefeld. És un trajecte llarg. Val la pena”. Al 2011 ha de ser obert el gran aeroport de Schönefeld. Fins allà hi ha uns bons 40 minuts. I què passarà amb el llegendari aeroport Tempelhof? Ginal contrau les espatlles. Això encara no s’ha decidit, però potser d’això se’n farà un hospital privat. “Allà es pot aterrar bé amb l’avió privat”, riu. Sembla que avui no hi ha cap frontera més en l’antic Berlín dividit.

Són gairebé un quart de dotze, hem arribat a Oranienstrasse. Mentre Sabi Ginal prepara el camí entre l’incansable Berlín amb un nou passatger, agafo lloc en una terrassa i gaudeixo d’un cafè sota el sol al Kreuzberg de les nits salvatges.

(Fotos: ©Judith Laub

Trabant in Kreuzberg: ©Schwellenreiter/flickr)