El propietari de la taberna se li apropa amb els ulls desencaixats, colpejant-se al front amb l’índex: “Cal estar boig, fer aquelles coses allà dalt”. Després, el gest forçat es converteix en un somriure: “Bravo, encara no sé com ho fas, però bravo!”. Es tracta de Ramón Kelvink Jr., de professió: equilibrista. De raça. I es que des del 1512 la seva família observa el món des de les cordes i els trapezis.

Mans amb durícies, no com Houdini

“Veus aquelles cordes? Sóc jo qui les ha instalades. No sóc d’aquells de “prepareu-me les farinetes”, arrenca, enèrgic. “He recorregut les places de tota Europa, i també d’altres parts del món. He vist el planeta des d’una perspectiva privilegiada. Trafalgar Square, Belfast, París, Donosti, mitja Itàlia, Quebec”. Ara bé, Itàlia és més casa seva. “Has vist la pel·lícula La Strada, de Fellini? A Itàlia hi ha respecte i admiració natural, no existeix la necessitat de posar-se màscares ni de disfressar-se”.

Tracto de demanar un got de vi de Sciacchetrà, un licor de panses local. Però en Kelvink se m’avança: “Un vas d’aigua amb gas, gràcies”. Oblido que l’alcohol no és bon amic dels que viuen a 30 metres d’alçada, sense xarxes de protecció ni trampes. Només ell, ell i la seva corda. “I el pal, també n’hi ha un”. M’explica de seguida que “Houdini era excel·lent, però de tota manera era una il·lusionista. Fingia que s’arriscava. Jo, en canvi, arrisco de veritat. Si un dia col·loco malament un peu, Plam! –crida de sobte colpejant la taula- estic acabat”. En altres paraules: “El món es divideix en dos: el real i el virtual. Jo, amb les meves mans plenes de durícies, amb el meu cos, em sento feliç de pertànyer al primer grup”. La relació amb allò corpori, el gran mal del nostre temps.

França model. Agafeu a Sarkozy

Li demano que em parli d’ell, i li agrada kl’assumpte. “He fet centenars d’espectacles, però cada vegada és diferent. En el món quedem poquíssims que fem aquesta feina. Quan tinc intenció de deixar-ho? No ho sé. D’aquí deu anys, potser més. Però abans voldria passar-li el relleu a algú. He de pensar-ho bé. Saps, si algú cau des d’allà dalt i tu has estat el seu mestre, després, a la nit no és fàcil adormir-se.”

Les arrels d’en Kelvink provenen de lluny. “Sóc un cosmopolita, però sobretot un europeu. El meu avi patern era holandès, la meva àvia, romanesa. La família de la meva mare, argentina. Tota gent de circ, òbviament. Si m’han obligat a triar aquest camí? No. Només em van pujar un dia dalt del monocicle quan tenia només cinc anys. Després, he estat jo qui no ha estat capaç de baixar-se.”

Ramon avui és un home feliç. Viu amb Catherine Léger, la seva companya de treball i de vida. “Quan em van trucar els del Cirque du Soleil, vaig contestar senzillament que no. Vull continuar sent Ramon Kelvink Jr, no un dels equilibristes d’un circ ambulant.” Sembla llegir una nota a peu de pàgina d’una crítica al sistema cultural francès. “A França em trobo bé”, argumenta Kelvink, natiu de Bergerac, com Cyrano, “i crec que el nostre país pot ser un model per a moltes coses.” Mira Sarkozy: no li demana el carnet de dretes a ningú. Si troba talents d’esquerres els convida a treballar amb ell. Hi ha necessitat d’això a Europa avui, per a superar les diversitats que d’altra manera ens dividirien.”

L’actuació a Vernazza, un passeig a 30 metres del terra, no l’espanta. El vento no és un problema? “No, al vent estic acostumat. Allò que pot supoar un problema és la salinitat. A més sal en l’aire, la corda llisca més.” És possible que en totes les actuacions no hagi tingut mai por? “Tot és perillós: menjar, caminar. És necessario sempre ficar-se en el joc.”