Després de la desafecció poblacional patida per les ciutats europees del centre cap a la perifèria durant els anys setanta i començaments dels vuitanta, els teatres van entrar en una crisis generalitzada. Així, van deixar de ser rentables els musicals a Europa. Les sales, acostumades a oferir al seu públic teatre acompanyat de música, es van conformar amb muntar operetes i refregits de revistes passades de moda. Només Londres va mantenir la tradició dels grans musicals a l’estil Broadway novaiorquès o, millor dir, a l’estil West End londinenc. “La gent se’n va a Londres a assistir a grans espectacles musicals i ve a París a menjar”, afirmava el productor francès Jérôme Savary.

El nou guió

Cap a finals dels vuitanta, una sèrie de muntatges innovadors com El fantasma de l’òpera, Starmina o Els miserables van començar a marcar un canvi de tendència. La recepta? Un retorn al format del musical a l’estil Broadway amb orquestra inclosa, així com lligar els espectacles a estrelles del pop i del rock, i traduir a la llengua de cada país els llibrets per tal que el públic entengui i s’identifiqui millor amb les “històries simples, els tons melòdics i la preferència per les històries d’amor. El públic ha de muntar-se una pel·lícula al cap”, afirmava l’any 2000 sense complexos un altre productor francès, Férard Louvin, en el diari Libération, rematant amb un “la capa d’ozó i els problemes de trànsit els deixem als rapers”. Per suposat, tot amanit amb enormes campanyes publicitàries prèvies a la televisió, ràdio i cinemes.

En realitat, la relació amb el cinema és un altre dels ingredients clau de la resurrecció de la indústria del musical. Les noves produccions s’han dirigit a la generació que s’ha educat veient videoclips, pel·lícules de dibuixos animats i llegint còmics. D’aquí els èxits paradigmàtics de Tintín i el temple del sol a Brussel·les, La Bella i la Bèstia a Londres o el Rei Lleó a tota Europa. Si alguna cosa ha permès el renovament de la rendibilitat econòmica d’aquesta indústria són les gires nacionals de les seves companyies i les cessions de llicències: quan una companyia adquireix la llicència sobre una obra i aquesta té èxit, es dedica a cedir-la a companyies d’altres països per tal d’explotar millor el producte, cas d’obres com El fantasma de l’òpera, que porta vengudes cent milions d’entrades en 20 anys o Els miserables, que porta 27 anys donant voltes pel continent.

Mamma Mia! (Foto, Stage Entertainment)Mamma Mia! (Foto, Stage Entertainment)

(Foto, Stage Entertainment)

Com era de preveure, aquest acostament als mitjans del cinema ha forçat la renovació de molts teatres per tal que els seus efectes escènics s’assemblin als de la gran pantalla. Així ha sigut el cas del Nou Apol·lo o del Lope de Vega a Madrid, l’Operettenhaus d’Hamburg –capital alemanya del musical– o, a partir d’aquest any, el teatre Mogador de París. Per aquest darrer, que estrenarà el Rei Lleó el proper 4 d’octubre, el nou propietari –la productora holandesa Stage entertainment– va adquirir un solar adjacent amb el qual ampliar les instal·lacions no només per tal que les butaques siguin molt més confortables, sinó per a “crear vertaders espais d’entreteniment, bars, amplis espais per on deambular”, tot a canvi de tiquets que oscil·len entre el 25 i els 90 euros, en paraules de Stéphane Millet, arquitecte de la renovació.

El Rei Stage Entertainment

Presents en 12 països, amb uns ingressos de 600 milions d’euros anuals i 3 milions d’espectadors l’any, són precisament els holandesos d’Stage Entertainment qui millor ha sabut veure els nous temps que corren pels musicals i combinar escenari amb estrelles de la gran pantalla. No en va, el seu patró, Joop van den Ende, va ser qui va crear Endemol Produkties juntament amb John de Mool, la coneguda productora televisiva centrada en els espectacles de telerrealitat com el Big Brother o Operación Triunfo (OT). Posseeix teatres en totes les grans capitals (dels 11 teatres de musicals d’Hamburg, 5 són seus!), i també són seves les produccions que han portat més cua: Fama, Cabaret, Cats, Mamma Mia!, Dirty Dancing, Jesucrist Superstar, La Bella i la Bèsita, Els tres mosqueters, El Rei Lleó, Evita… No és casualitat que molts dels participants de les successives edicions d’Operación Triunfo prosegueixin la seva carrera sobre les taules d’aquesta indústria, com és el cas d’Edurne, que després de passar com a finalista per OT ja ha participat a Madrid als musicals Peter Pan i Grease. Això si, no menyspreen ni una sola via de comunicació: “Posem molt accent en les preestrenes per tal que funcioni el boca – orella”. Explica Anna Malmquist, d’Stage enternatinment. Un dels teatres que li fan la competència a París, el Théâtre du Chatelêt, regalava entrades de Cabaret a taxistes, perruqueres i conserges d’hotel. Amb la nova temporada a tocar, que s’abaixi el teló.