Cent vint dies té des de l’1 de setembre la troika formada per un diplomàtic rus, un de nord-americà i un altre de la Unió Europea per a arribar a un acord sobre Kosovo.

Si no, pot ser massa tard per a una solució pacífica. A l’horitzó planeja la partició en dos d’aquesta província balcànica administrada per l’ONU. Pitjor encara, una declaració d’independència dels kosovars conduiria, potser, a una guerra civil o a enfrontaments diplomàtics entre Rússia i Occident. Fent ús d’una dita popular, que amb certa malícia s’utilitza quan una dona triga a tenir fills, se’ls passarà l’arròs”, referint-se a que l’arròs s’escalfa massa després d’haver arribat a la consistència ideal i després no el podran fer servir per a res, fins i tot ni menjar-se’l. La data de l’1 de gener s’aproxima i és possible que a aquells que van viure la guerra civil en els Balcans, els entri el Torshlusspanik o “pànic a la porta que es tanca”, com diuen els alemanys, també quan algú ha de materialitzar els seus objectius o complir amb certes obligacions socials i no ho fa, com per exemple, quan una persona no es casa. És per això que els espanyols redunden en la tradició religiosa i exclamen -amb més delectació de la deguda -se quedará para vestir santos (“es quedarà per a vestir sants”). Els britànics, que han nascut per a vendre i comerciar, tenen por a “quedar-se en les prestatgeries” (the fear to be left on the shelf), com els llibres que ningú no compra.

Esperem que la pau a Kosovo no sigui moneda de canvi entre Rússia i Occident i es casi amb els kosovars: “no voldrà quedar-se soltera?” (Non vorrai rimanere zitella?).