94.800 milions d’euros. És el 5% del PIB de França, 2.500 milions de vegades el salari mig anual en el Regne Unit. És també la quantitat més gran de diners que ha injectat mai el Banc Central Europeu en el sistema financer europeu per a remeiar l’actual crisi econòmica provocada per l’abús dels crèdits subprime als Estats Units.

Una història americana

Què és la crisi coneguda com “del mercat de les hipoteques”? Tot va començar ara fa una dècada als Estats Units. El mercat era fort, els consumidors tambén. Nombrosos americans van decidir de convertir-se en propietaris. Els hi feien falta molts diners. Segons un estudi del Centre Polític de l’Allotjament dels EUA, publicat al 2005, el salari mínim anual necessari per a comprar una vivenda en l’època era de 71.000 dòlars quan el salari mig al país era de 35.000 dòlars.

Per a respondre a les expectatives immobiliàries dels consumidors, -van sorgir a tot el país generoses i poc escrupuloses societats de crèdit immobiliari. Milers. El préstec era arriscat i la població era pobra. Alguns tipus de préstec arribaven fins al 18% d’interès. El preu de les viviendes no para de pujar, mentre que els tipus d’interès no baixaven. Els bancs no s’ho pensaven a l’hora d’invertir en aquest lucratiu mercat. A canvi, transformaven els interessos dels préstecs en liquiditat i aquesta liquiditat es col·locava en el mercat d’inversions a curt termini amb massa pressa.

No obstant això, a partir del 2004, el Banc Central Americà (FED) augmentà els seus tipus d’interès d’un 1%, fins arribar el 5,25% en 2006. Els préstecs per a comprar una vivenda es tornen, sovint, molt difícils de liquidar. Els preus de les vivendes comencen a baixar, mentre els seus propietaris es queden sense mitjans per a pagar els seus préstecs, com no sigui venent la casa, i no sempre surten els comptes. Un de cada tres milions de persones corre el risc de quedar-se al carrer.

Desequilibri generalitzat

Aquesta catàstrofe social augmenta el risc d’una crisi bursàtil per a totes les societats de crèdit immobiliari. Grans organitzacions prestamistes com American Home Mortgage fan fallida. Comiats. Aturada d’activitat. Crisi de bancs i nerviosisme en els mercats, que comencen a estar aterroritzats. Els diners s’evaporen, els actors convençuts que milers de préstecs mai no seran retornats. La crisi no es limita als pobres o als marginats, sinó que es propaga al conjunt de les economies de tots els sectors.

És aleshores quan els Bancs Centrals, entre ells l’europeu, decideixen coordinar la seva feina per tal de tranquilitzar als mercats i restablir la serenitat. Aquesta tasca comuna a escala mundial és una primícia i constitueix per al BCE una prova en un moment en el que la seva independència és qüestionada per alguns dirigents europeos, com el francès Sarkozy. Per a prevenir la falta de liquiditat, els bancs injecten massivament diners en els circuits financers. Més de 200 milions per part del BCE, i més de 500 milions en total. Els bancs centrals de cada país es tornen “prestamistes principals”, en termes de l’economista Elie Cohen.

Crítica alemanya

Consisteix, en principi, a tranquilitzar, tractant que l’economia estigui sanejada i no es tracti només d’una senzilla recol·locació natural de l’economia. L’objectiu és evitar que els ciutadans en general siguin els que paguin el preu de les fallides. Els diners injectats pel BCE són els que els ciutadans europeus posen sobre el mercat per a sostenir l’economia americana i europea; per evitar una recesió que seria dolenta per a tothom.

De tota manera, trencant aquesta maquinària, Alemanya es mostra en desacord i critica l’actitud del BCE. Axel Nitschke, director d’Economia de la Federació Alemanya de les Càmeres de Comerç i Indústria, acaba de suggerir també que el BCE mantingui els tipus d’interès baixos per no frenar el creixement -molt pertorbat per la crisi-. François Fillon, Primer Ministre francès, ha expressat la mateixa opinió, subratllant que el control de la inflació no ha de ser l’únic objectiu del BCE.

Entre l’espasa i la paret, el BCE ha de triar: tranquilitzar els mercats financers de seguida, la qual cosa pot fer retrocedir el ceixement de la Unió Europea; o baixar els tipus d’interès i arriscar-se a que es dispari la inflació i els preus de la vivenda i, amb ella, la bombolla immobiliària en països com Espanya o el Regne Unit. Per ara, el BCE resta aferrat a la indecisió: tots en stand by.