Brussel·les: caos només per a iniciats

Aquí sóc, sol, a les deu de la nit davant l’Estació Central davant una fila interminable de cotxes blancs amb els motors parats, esperant clients improbables en un carrer ja quasi desert. Tinc només 20 euros, el mateix que ‘res’ en aquesta ciutat en la que el taxi és un luxe. La meva única opció és cercar un taxista simpàtic si vull aprofitar el poc temps que aquest bitllet blau em permetrà passar a l’interior del vehicle.

Trampes i molt més

El meu xofer sembla més aviat un expert en matèria de crítiques. El primer tram cap a la place Royale s’ha tornat un teatre de violència crítica contra les normes i la competència en el sector. “No hi ha més que tramposos en això, mon ami”, em diu irritat, al temps que fa un gest acusador amb la mà.

Carrer a Brussel·les (Foto, Grégoire Comhaire)

Desconec per què la tradició obliga a que el passatger ocupi el seient del darrera, la qual cosa obliga al conductor a girar el cap repetidament movent el braç lliure en tots els sentits a una velocitat proporcional al seu grau d’irritació. Seria més senzill seure a la vora per a criticar al món sencer. “No hi ha més que tramposos”, segueix queixant-se sobre el monopoli de certs grups de taxis a la sortida de l’aeropuert i el costum dels taxis flamencs de creuar il·legalment el perímetre de la capital francòfona belga per a venir a cercar clients. Allò que a Bèlgica anomenen “les guerres entre les comunitats” no perdona al món del taxi.

Palau de Justícia a Brussel·les (Foto, Natsu/Flickr)

Brussel·lització

Passem davant de Godefroid de Bouillon, orgullós sobre el seu cavall de pedra en una plaça amb poca llum prenem la rue Royale per a veure l’imponent Tribunal de Justícia, construït sota el regnat de Leopold II. És tan descomunal que si el desmuntéssim el conjunt de pedres d’aquest edifici formaria un mur d’un metre d’alt que uniria Brussel·les amb Arlon, l’última frontera oriental d’aquest petit país format per moltes parts enmid d’un continent que, com ell, cerca una identitat comuna.

Entre el Rei de Jerusalem i el vestigi més important del Rei del Congo, el petit taxi se sacseja pel paviment d’aquest carrer recte, artèria principal d ‘una ciutat que no té l’aspecte d’una capital típica. Bèlgica no és un país que compti amb una capital de l’estil ‘nació conqueridora’ i, per tant, els seus reis autoproclamats mai no podran ser res més que farsants.

La gran avinguda que rodeja el cor històric s’anomena ‘el petit cinto’. Hauriem, per tant, d’arribar a la conclusió que la comprimeix i impedeix expandir-se i respirar? Fora del petit pentàgon, format per carrerons empedrats que rodegen el centre, a la famosa Grand-Place, comença el regne del cristall i el ciment.

Un conjunt sense cap ni peus de cases i grans edificis d’estil antic i modern alhora, de bon gust algun i sobretot de mal gust la majoria, que ha acabat per afegir al diccionari de la llengua francesa la paraula brussel·lització per a referir-se a una lleonera arquitectònica en una ciutat.

Desordre per a iniciats

“Aquesta és la capital del desordre”, em diu de pas “mon ami” al volant quan passem davant el Berlaymont, la seu de la Comissió Europea, mentre l’interrogava sobre Brussel·les i el seu paper com capital d’Europa.

Quan girem i ens dirigim cap al barri d’Ixelles, vaig tornar a pensar en la dita segons les quals són el reflex del seu país. Aquest conjunt arquitectònic desordenat en aquesta ciutat a la cerca de la seva identitat, no és, en efecte, un fresc notable d’aquest continent al que vol representar? Un camp enorme que construeix cadascú per la seva banda i a la seva manera amb l’esperança que, al cap i a la fi, sorgeixi un cert equilibri entre un conjunt variat de tancats.

Cinquanta anys després del Tractat de Roma, el vell continent descobreix un ànima europea. Ara bé, on s’amaga l’ànima de Brussel·les? De ben segur que aquest barri de buròcrates a les cinc de la tarda es buida per a dexar els carrers deserts i silenciosos fins l’endemà al matí.

Hi serà absent? Serà el silenci l’únic encant d’aquesta ciutat, un cop cau la nit i els llums nocturns immòbils sobre les seves blanquinoses? “L’ànima de Brussel·les? S’amaga en els seus bars i tavernes. Està reservada als ja inciats.”

L’atzar ha volgut que sigui a la plaça Flagey on el comptador posi fi a la carrera. Després de 25 minuts de trajecte. Som davant d’un cafè belga, en el cor del barrio més relaxat i colorit d’aquesta ciutat. “Tornarem a veure’ns, mon ami. La propera vegada amb una cervesa al davant.”

Foto Carrer de Brussel·les (Grégoire Comhaire; foto Palau de Justícia a Brussel·les (Natsu/Flickr