Gairebé totes les persones que trobo per la ciutat de Tallinn, que venen coses pel carrer o fan de taxistes, parlen rus. Al costat, els turistes transiten com formigues pels antics carrers de llambordes i infesten una infinitat de cafès instal·lats a les voreres. En les dues dècades que han passat des de la perestroika (reestructuració econòmica) i les manifestacions de la “Revolució Cantada”, abans de la independència, Estònia s’ha convertit en un membre de la Unió Europea pròsper i previsor. Se sent enormement orgullós de la seva identitat i independència. Però, en aquesta societat tan trasbalsada últimament, fins a quin punt pot algú veure’s frenat per la incapacitat de parlar estonià?

Passats dos mesos, el lloc on es trobava l’estàtua del soldat de bronze, ara traslladat a un cementiri militar, sembla serè. Res no fa pensar en les protestes que van assaltar Tallinn, van provocar disputes diplomàtiques amb Moscou, manifestacions de revenja, un mort, 135 ferits i 800 detinguts.

El 3 de setembre, el govern estonià va decidir impulsar la llengua estoniana fent que, com a mínim, una de les classes de secundària fos obligatòriament en estonià. En aquesta situació, quin és el lloc de la minoria russa (al voltant d’un quart de la població) en aquesta Estònia independent? Deixant de banda els carrers de postal del casc antic, la història recent d’Estònia entra en context quan l’arquitectura gòtica pròpia d’una capsa de bombons dóna pas als brutals blocs de pisos comunistes, relíquies d’una època d’ocupació ja passada.

El conflicte cultural, una qüestió d’integració?

Les tensions entre les dues comunitats podrien entendre’s com una negativa del grup minoritari a integrar-se en la societat, un tema incòmode en tota la UE. “Això és Estònia ara, i ells (la comunitat russa) no es volen integrar”, diuen un grup d’estonians en un bar als límits del casc antic. Més tard, aquell vespre, tot esperant un autobús cap al centre, dos joves de poc més de 20 anys reconeixen els desavantatges que té algú que no parli estonià. Però també parlen del sentiment que no tenen la sensació que gaires russos es volguessin integrar.

Ivan i Maia (Photo: CY)Ivan i Maia (Photo: CY)L’oficina de la Unió de Joves NGO està decorada amb elements antiracistes al carrer Pärnu Mnt. “Nosaltres som russos, les nostres arrels, la nostra herència, la nostra literatura, la nostra història. Per quin motiu hauríem de renunciar-hi?”, diuen Igor Ivanov, de 31 anys, i Maia Meos, de 42, que lluiten pels drets de les minories i per la no-discriminació. Posen èmfasi en la sensació que té la minoria russa que se’ls ha usurpat la identitat des que Estònia va obtenir la independència el 1991. Aquest conflicte de punts de referència culturals es pot veure en el furor que va envoltar l’afer del soldat de bronze: el que per a uns és símbol del combat valent contra els nazis, per als altres representa els anys foscos d’ocupació soviètica.

La minoria russa es troba socialment perjudicada en aspectes més pràctics de la vida quotidiana? Per exemple, la promoció de l’estonià per part del govern és discriminatòria, exclou o com a mínim inhibeix la significativa minoria d’entrar a la universitat i a professions intel·lectuals. L’atur entre els estrangers joves (15-24) és del 29,4%, comparat amb el 9,5% dels estonians. “Però pots anar a una institució russa per a feines manuals”, assenyala Ivanov. A més a més, l’atur és proporcionalment més elevat entre la minoria lingüística. Això contribueix a “l’exclusió social i a altres abusos dels drets humans”. Molts membres d’aquest grup “no poden exercir els seus drets econòmics, socials i culturals”, segons Amnistia Internacional.

Ciutadà Kane

Avui dia, uns 11.000 russos viuen a Estònia de manera permanent. Després de la independència, molts immigrants de l’era soviètica van demanar la ciutadania russa. Però la gran majoria dels parlants de rus van demanar la ciutadania d’Estònia, o van convertir-se en residents permanents del país amb una nacionalitat “indefinida”. Tot i que han anat disminuint des de la independènia, aquest grup encara representa un 9% de la població.

Aquesta minoria consideren el país casa seva, tenen un passaport estonià, però no es poden beneficiar dels avantatges (com la llibertat de circulació) que són fonamentals d’una pertinença a la Unió Europea. La desigualtat també es reflecteix en el document d’identitat estonià, on els estonians i els estrangers són designats amb una lletra diferent. És com una burla del mantra “Unitat en la Diversitat” recollit al tractat de la UE. “Si la divisió es fes pel color de la pell, es veuria com una cosa inacceptable, però aquesta (discriminació) no ho és”. “Són una minoria”, es lamenta un immigrant coreà que havia estat professor d’universitat, “però una minoria que ha nascut aquí”.

La integració forçosa només afegirà més llenya al foc. Perquè la integració sigui efectiva, ha de ser orgànica, i ha d’acceptar tant el passat (per molt sensible que sigui) com la seva futura direcció social. El temps dirà si la divisió social es pot curar.

(Fotografia: CY)