Cinema: Ang Lee premiat de nou per una Venècia que vol renovar-se

L’enorme esfera negra que sobresurt de la façana del Palazzo del Cinema, aquí a Lido (en homenatge a Prova d’orchestra de Fellini i a la seva mítica escena final de la pel·lícula) queda bé, a més de l’impacte escenogràfic que representa aquest disseny de l’oscaritzat Dante Ferretti.

Només vuit sales de projecció

La gran esfera negra envoltada de runes, escollida com a símbol de la 64ª Mostra, representa metafòricament una voluntat de canvi. El nou Palazzo del Cinema, sobre el qual es va discutint amb gran polèmica des de fa prop de vint anys, ja és aquí.

Per fi hi ha fons. En aquesta ocasió, la política farà la seva feina. Perquè en la despietada competició amb els festivals rivals de Cannes i Berlín, és necesari ampliar i modernitzar els espais de què es disposa (pràcticament intactes des de la innauguració de la Mostra l’any 1932). La Berlinale, per exemple, es celebra al Teatre de Potsdamer Platz, dissenyat per Renzo Piano, que disposa de sales de 400 metres quadrats i 1.800 butaques. El Festival de Cannes no es queda enrere, ja que constitueix el més gran esdeveniment cinematogràfic del món amb 30.000 persones acreditades i més de 4.000 periodistes. La superfície expositiva ocupa uns 14.000 metres quadrats amb sales de projecció que van des d’un màxim de 2.400 butaques a la Sala Gran Teatro Lumière, fins a les més petites de 270 butaques. A la cua es troba Venècia, amb vuit sales, la més gran amb 1.700 butaques i la petita de tan sols 50.

El duel psicològic entre Jude Law i Michael Caine

Una scena tratta dal film Sleuth (Foto Getty Images)En una primera aproximació a la Mostra (clausurada el dissabte 8 de setembre) no es pot passar per alt la interpretació dels actors de moltes pel·lícules que competeixen pel Lleó d’Or. De fet, feia temps que no es veia a la pantalla un duet tan ple d’entusiasme, tan enèrgic i camaleònic com l’interpretat per Jude Law i Michael Caine a Sleuth. Dirigida per Kenneth Branagh, es tracta d’un remake de la pel·lícula de Mankiewitz de 1972. Inspirada en una obra de teatre i amb el magnífic guió del Nobel britànic Harold Pinter, Sleuth narra la història d’un ric i famós escriptor de novel·les de detectius (interpretat per Caine en el paper que aleshores era de Laurence Olivier) i d’un jove actor sense diners (Law, en el paper que un dia va interpretar Caine). Ambdós competeixen per l’amor d’una dona, l’esposa de l’escriptor, que ara té una nova parella. Tot ha estat filmat en interiors, en una vila amb tots els mitjans de la tecnologia, a les afores de Londres. La pel·lícula de Branagh té com a únics actors a Caine i Law, entregats per complet en un veritable duel psicològic i físic (però sobretot verbal), amanit amb un sentit de l’humor verinós. Un joc perillós en tres actes amb continues sorpreses on els rivals, amb astúcia i cinisme, prenen alternativament, el paper de víctima i butxí.

L’objetiu de Ken Loach vers la precarietat

Scena tratta dal film It’s a free world (Foto Getty Images)Si Sleuth i els mèrits interpretatius són compartits al 50%, la pel·lícula Michael Clayton, dirigida pel nord-americà Toni Gilroy, ho deu tot (o quasi tot) a George Clooney en un thriller policiac del qual el guió coixeja una mica. En aquesta cinta, l’actor nord-americà interpreta un home de negocis addicte al joc que treballa en un dels despatxos més importants de Nova York. Al rebre un càrrec de més responsabilitat, arriba a les seves mans un dossier d’última hora (amb pòlisses d’assegurances milionaries) d’un col·laborador mort a mans dels assassins contractats per una multinacional responsable de greus delictes contra el medi ambient.

Per la seva banda, Brad Pitt, a The Assassination of Jesse James by the coward Robert Ford, atorga autenticicitat al seu personatge, però aquesta pel·lícula d’Andrei Dominik sobre el cèlebre bandoler resulta massa llarga amb 156 minuts de durada. Si més no, Pitt s’ha vist compensat amb el premi a la millor actuació masculina. Atonement (inspirat en la novel·la d’Ian McEwan i dirigida per Joe Wright) col·loca en el punt de mira no només Keira Knightley, sinó també Vanessa Redgrave i la desconeguda Romola Garai. En aquesta darrera recau la millor interpretació femenina, (si més no per a un servidor). També hi té a dir Juliet Ellis, que fa el seu debut com a tenaç protagonista d’It’s a free world de Ken Loach, dedicada a la precarietat laboral. Un tema sempre present a la filmografia del director anglès, tan atent a les vicissituds de la classe treballadora, i que li ha suposat el premi al millor guió original.

La llarga ombra del conflicte de l’Iraq

Escena del film Redacted (Foto Getty Images)Dues pel·lícules sobre la invasió de l’Iraq, Redacted de Brian De Palma i In the Valley of Elah de Paul Haggis. Dues visions diferents, però unides per la voluntat de denunciar un conflicte armat que avui en dia mobilitza al món del cinema nord-americà amb conseqüències cada vegada més grans. De Palma aposta per actors desconeguts per explicar com la guerra, cada guerra, no fa més que transformar els soldats en monstres.

Alhora, Haggis (que va guanyar un Oscar per Crash) exprem al màxim el talent de Tommy Lee Jones, pare de un militar assassinat en circumstàncies misterioses al seu retorn als Estats Units després d’una missió a l’Iraq, i el de Charlize Theron, valenta policia que investiga el cas. El resultat, en ambdós casos, és excelent.

Redacted, amb una reflexió sobre la proporció de veritat i mentida que ens transmeten avui les imatges (de càmeras de vídeo, telecàmeras de circuit tancat, videotelèfons, blogs i pàgines web…) és més experimental i s’ha endut el Lleó de Plata. In the Valley of Elah, amb un guió emocionant i una trama linial, és més clàssica.

Copyright de les fotos: Getty Images