Per al filòsof francès Jacques Rancière la democràcia és un escàndol que cada societat fa trontollar: els rics, els poderosos i els savis s’esforcen a assegurar els seus privilegis i a classificar-ho tot en els calaixos de l’ordre ja fixat. La democràcia comença a estar en contra de tot això exactament en el moment en què els marginats comencen a parlar: a exigir un lloc en aquesta societat que els exclou. Els demòcrates són el corcó de les bigues mestres de l’ordre establert. Els turcs ahiskes del territori de Krasnodar al sud de Rússia, coneguts pels mitjans com a turcs de Maskhètia, són marginats que es neguen a callar. El 13 de juliol es van reunir ben bé uns 50 d’ells a una taula rodona a Krasnodar, amb el tema “Refugiats i/o traslladats: tres anys després de la sortida dels primers grups de turcs de Maskhètia als EUA”.

Després de força preparatius, al gener del 2004 va començar un programa especial per a les emigracions d’ahiskes del territori de Krasnodar als Estats Units. Per als més grans d’entre els 11.215 traslladats fins avui, el viatge va ser el tercer èxode a una terra desconeguda. L’1 d’octubre d’aquest any va finalitzar el programa. No tots els ahiskes se n’han sortit als EUA: de moment continuen vivint en una situació d’inseguretat i de manca de drets.

Expulsió i American Dream

La història dels 300.000 ahiskes al segle XX va estar marcada per la fugida i l’expulsió. Fins a la Segona Guerra Mundial, vivien al sud de Geòrgia com a musulmans de parla turca, al territori masketià a la frontera amb Turquia. Al novembre del 1944, Joseph Stalin va deportar d’una sola vegada 90.000 d’aquests ahiskes a la vall Fergana de l’Àsia central, que pertany en gran part a Usbekistan. Per la proximitat als turcs, els van deixar passar a la Unió Soviètica com a poble de poca confiança. Fins a la segona fase de la Perestroika, ja als tardans anys vuitanta, no van tenir cap possibilitat de tornar a casa. En els anys 1989 i 1990 van haver-hi diversos conflictes sanguinaris amb motius nacionalistes, pels quals uns 100 ahiskes van morir i uns 1.000 van ser ferits. Comença la segona emigració: 20.000 ahiskes fugen de l’Àsia central. L’administració soviètica va témer, per una possible tornada a Geòrgia, més conflictes entre els ahiskes i la població local i va enviar-los a les terres interiors de la federació russa. Tot i així molts ahiskes no van quedar-se als llocs assignats i es van apropar tant com van poder a la seva vella pàtria, a la per a ells tancada Geòrgia: a l’espai de Krasnodar al sud Rússia.

Aquí, segons informa a la taula rodona Vadim Karastelev, membre del Comitè Novorossiisker per als Drets Humans, ells viuen com a marginats i són obertament discriminats per les autoritats. En contra del que diuen les lleis, a molts els ha estat denegada la nacionalitat russa. A Rússia existeix l’obligació de registrar cada persona al seu lloc de residència. Sense la nacionalitat, els ahiskes no obtenen cap registre. Sense registre, els nens no poden anar gratuïtament a l’escola com ho fan els nens russos. Sense registre no hi ha cap feina legal, força ben pagada. I sense feina no hi ha diners per pagar l’escola. Sense registre, la milícia reparteix multes a tots aquells que semblen icht-eslaus en els freqüents controls de documentació.

Fins al 2004, Vadim Karastelev i les seves col•legues al Comitè Novorossiisker per als Drets Humans van accedir a organitzar amb representants dels EUA un programa amb el qual la gran majoria dels ahiskes del territori de Krasnodar podien emigrar als EUA. Mustafa Konnijew, de 18 anys, va poder traslladar-se fa dos anys a l’estat americà d’Arizona amb els seus pares i els seu germà. En una visita als seus familiars a Krasnodar, va explicar la seva experiència als participants en una taula rodona: “a Amèrica un manager especialista t’ajuda amb tota la documentació, amb l’escola i, a més a més, a trobar feina. Mentrestant, sóc al dotzè curs a la Cortés High School de Phoenix. Si aconsegueixo acabar amb una bona nota, vull arribar a ser banquer o advocat”. Allò que li agrada especialment: “a Amèrica són tots iguals. A Rússia jo era l’únic alumne de color a l’escola i era humiliat per la professora de rus”.

L’esperança d’un ‘tros de palla’

Prop de 2.000 ahiskes no han aconseguit sortir-se’n als EUA. Continuen vivint al territori de Krasnodar. Alguns volen quedar-s’hi, d’altres van ser refusats per les autoritats americanes. A aquests últims pertany Kamila Lamidze, de 31 anys, la qual no va desaprofitar l’ocasió a la taula rodona per acudir al representant de l’administració Wladimir Nikolajewitsch Koschel: “ens van dir: només si compren una casa obtindran la nacionalitat; si la casa està inscrita al seu nom. Doncs nosaltres vivim en un pis, i no obtenim cap registre. Com hem de viure? Digui”. Koschel es va apuntar el nom de la dona. Mentrestant, la senyora Lamidze no va anar més inútilment al registre. Els seus pares, els seus dos germans i la seva germana viuen als EUA; ella s’ha quedat amb el seu fill de sis anys. La família és important, ella vol anar amb ells als EUA. Però fins ara només ha obtingut negatives. Lamidze està desconcertada: “ja no sabem a qui més hem d’acudir”.

Una conversa privada després de la taula rodona entre Vadim Karastalev i els ahiskes. Primerament, aquí poden parlar del següent procediment a fer sense por: quins documents poden reunir per tal d’aprofitar les petites oportunitats que encara els queden per sortir cap als EUA després que l’1 d’octubre s’acabés el programa oficial per a les tramitacions dels casos particulars. El tros de palla al qual molts s’aferren s’anomena esperança. Kamila Nadzira diu: “la nostra esperança recau sobre el Comitè per als Drets Humans”. Una esperança que finalment no s’ajusta a un lloc del món en el qual sigui reconegut el dret més fonamental dels ahiskes: el dret a tenir drets.