Venècia, una tarda de primavera, plaça Sant Pantaleó. Una noia rossa, en malles, tracta amb afany d’obrir una portalada sense aconseguir-lo. Li dóna mil voltes a la seva clau. Prova una vegada i una altra, però res. Una passejant comenta en dialecte venecià: “A tusi a serca i ciave, a serca i ciave” (“la noia cerca i recerca la clau”) i altra que crida: “Truca al serraller!”. La noia, envoltada de mirades tafaneres, fa un volt a la plaça i comença de nou a provar les claus.

Des de Frankfurt a Venècia, passant pel raval de París

En realitat, es tracta d’una escenificació coproduïda pels estudiants d’Iuav i de la seva equivalent alemanya de Frankfurt, la cèlebre Stadelschule. Això forma part de cinc esdeveniments d’art contemporani, tots europeus, joves i fora dels esquemes tradicionals. Tant que no són cinc, sinó 4 + 1. Quin és l’objectiu d’aquesta manifestació duta a terme en la primavera de 2007? Demostrar que existeix un veritable i autèntic grup d’artistes, fora dels cercles coneguts, que s’interroguen sobre el sentit de l’art en forma de provocació. Una realitat alternativa a la tradicional Biennal de l’Art de Venècia, conclosa el passat 5 de setembre del 2007 en la ciutat dels canals.

Els esportistes (Foto, Anna Castellari)Els esportistes (Foto, Anna Castellari) Passat un pont i un fosc sotoportego (porxo), prop de la plaça de Sant Pantaleó, ens trobem al costat de l’esplèndida basílica dels Frari. Aquí, un noi en sandàlies i barnús està recitant un discurs que llegeix passant les fulles frenèticament. El discurs dura una mitja hora, després torna a començar, per a un total d’hora i mitja. Hi ha càmeres de vídeo desplegades davant dels actors, il•luminats per les seves llums reflectants. Són platós de cinema que permetran el muntatge d’un vídeo que es projectarà aquesta mateixa nit. Un dels encarregats de l’esdeveniment, Pietro Rigolo, m’explica que “hi ha hagut altres dos platós avui. El tema de l’esdeveniment? La relació entre l’obra d’art i el públic. Per això hem decidit muntar els platós ocasionals en diferents llocs de Venècia. Volem recollir la reacció dels passejants. En els dos platós d’aquest matí es van filmar a persones que feien flexions i abdominals, que abraçaven als venecians, que s’assecaven la suor”. Rigolo m’assenyala als dos artistes que han ideat l’esdeveniment: Claudio Marcon, estudiant en Iuav, encarregat de l’enregistrament, i Hanna Hildebrand, jove artista de la Stadelschule de Frankfurt, cabell arrissat i mirada alegre. No està malament per a dos joves d’uns vint anys.

Quatre vídeos

La Hanna la conec. Al costat dels seus companys de curs va venir el 2006 a una inauguració d’una mostra en la residència d’artistes de Noisy-li-Sec, en el raval nord de París. Està contenta, feliç que l’esdeveniment venecià hagi suscitat curiositat, en una ciutat que sembla lliurada únicament a la Biennal. “Has de veure els quatre vídeos junts per a comprendre el sentit d’aquesta producció, per a construir-te la teva pròpia història. Volíem recollir una mostra de la vida quotidiana que es repeteix, per això hem triat repetir la mateixa escena durant hora i mitja en cada plató. Hem volgut recollir el moment en el qual es fa esport, el durant i el després, inspirant-nos en uns apunts del semiòleg Roland Barthes. Els quatre platós havien d’estar en marxa alhora, però per motius de pressupost no ens els hem pogut permetre. Hagués estat interessant veure quina història s’haguessin muntat els caminants veient els quatre platós units un darrere l’altre. A les 22.00h, després d’acabar l’enregistrament, ens ajuntem en una casa de la plaça de Sant Jacobo. Altre lloc desconegut dels turistes: ens trobem al sestiere (barri) de Santa Croce. La casa és de veritat i particular, deshabitada fa temps, però encara moblada. En una petita habitació, entre un intens anar i venir i el frenètic treball dels artistes, podem finalment entrar i descobrir a què hem vingut. Es projecten alhora els quatre vídeos. En els dos primers, tres futbolistes fan flexions i exercicis durant una hora i mitja. El tercer i el quart, per contra, són els filmats poc abans en la plaça Sant Pantalon i en la veïna casa de la Basílica dels Frari.

Un bosc a l’inrevés

Per a coronar el projecte, una representació “feta a casa”. La casa d’un dels participants en el projecte, Tobia, es transforma en Tobia’s garden. One night, fifty plants, sixteen square meters, (el jardí d’en Tobies, cinquanta plantes en setze metres quadrats) un veritable bosc de plantes tornades del revés en la sala on prèviament van ser projectats els vídeos. El bosc al revés, que surt del sostre de l’habitació, és una metàfora de les diferències entre el pensament i la seva comprensió, de com les paraules són enteses de manera diversa; un debat originat en trobades precedents, tal com m’expliquen Plamen i Sofia, de 26 i 25 anys, els dos artistes que han dirigit l’obra. Ell, búlgar, ella danesa: una europarella d’artistes. Els dos s’han conegut a la Stadelschule de Frankfurt, on estudien al costat de Hanna.

Arribaran a ser aquests joves artistes el futur del art contemporani europeu? Mentre esperem a descobrir-ho, tenim una cita a Frankfurt del 26 al 28 d’octubre per a un nou esdeveniment.