Georges Marion arriba tard d’una manera d’allò més planificada. Lloc de la trobada: Sarah Wiener, un cafè ple de gom a gom no gaire lluny d’Unter den Linden, el gran passeig històric de l’est de Berlín, avui dia l’epicentre polític del Berlín reunificat.

Antic corresponsal del diari francès Le Monde a Alger, al sud de l’Àfrica, a Israel i a Alemanya, Marion és un vell conegut de les entrevistes. Quantes en deu haver fet com a periodista? Centenars, segurament, potser milers. Per a ell, una bona conversa és la que segueix tenint sentit després d’haver sortit publicada.

En canvi, una entrevista és un fracàs quan no aporta cap element nou. La meva proposta per il·lustrar les seves paraules amb el testimoni d’una trobada amb l’antic president francès François Miterrand: “el vaig anar a veure per un llibre que estava escrivint, i em va escridassar sobre els articles que havíem publicat a Le Monde sobre els irlandesos del barri de les Vinciennes i l’afer del Rainbow Warrior”.

Marion l’escandalós

Val a dir que a Marion no li van gaire les ensabonades. El 1976 va fer les primeres passes en la professió participant en la creació del diari Rouje, la publicació principal del partit de la lliga comunista revolucionària. No és fins després d’un seguit d’experiències com a militant a les seccions de “Joventut” de partits polítics que aquest enamorat de les paraules decideix llançar-se al periodisme d’investigació, armat amb un diploma en sociologia.

En aquella època, quan les escoles de periodisme eren poc apreciades, els perfils dels futurs escriptors són molt variats, des de metges fins a arquitectes. “Jo no estava especialment dotat per a la sociologia”, recorda Marion. “En canvi, jo era molt bo observant, fent plantejaments i resolent equacions socials determinades. I penso que els bons periodistes són els que agafen aquest camí”.

Marion entra primer al diari francès Canard enchaîné, on poleix les seves tècniques d’investigador, especialment en política interior. Un cop incorporat a la redacció de Le Monde, els seus treballs el porten a denunciar l’actitud del govern, sovint als límits de la legalitat. Els seus articles provocaran nombrosos escàndols político-judicials. “No són les conseqüències jurídiques el que m’interessen”, prossegueix Marion, “sinó la relació amb allò humà”.

Tot és qüestió del planejament. “Perquè en la nostra feina sempre hi ha una part de subjectivitat”, afegeix.

Per a Marion, la funció del periodista no és provocar un canvi polític o institucional. Es tracta més aviat de sensibilitzar l’opinió. No obstant això, reconeix que els articles publicats a Le Monde sobre les escoltes telefòniques a l’Elisi van contribuir a fer la legislació en la direcció correcta.

La importància de tenir una perspectiva

Corresponsal durant molt de temps per tot el món, recorda la perspectiva salvadora que aporta una visió exterior de la societat francesa. Profundament francès, orgullós d’aquesta cultura, de la seva història i dels seus símbols nacionals, Marion se sorprèn de la visió de França que tenen la resta dels europeus.

”Si no surts de l’Hexàgon, com pots saber que molts alemanys parlen amb molta ironia de la ‘gran nació’?”, assenyala. “Aquestes experiències ens ensenyen una certa relativitat. Si et quedes a França, t’acabes pensant que ets al centre del món”.

Resident a Berlín des del 2001, Marion parla l’alemany amb fluïdesa, sempre amb molta cura i una gramàtica molt exacta. “Si no parles la llengua, sempre hi ha una realitat que se t’escapa. Per adonar-se de les coses cal saber interpretar la realitat de la cultura del país, els jocs de paraules, els escàndols, els programes de televisió, els fantasmes…”.

Tanmateix, lamenta que les missions de corresponsal a l’estranger tinguin una durada limitada. “Les redaccions creuen que quan en saps moltes coses, ja no estàs en condicions de mirar-te les coses des de fora”.

Gir a la dreta

Un gran viatger, ciutadà compromès i atent, es descriu com a molt “europeu” però no amaga els seus dubtes. Per a ell, cada dia hi ha un motiu per alegrar-se del projecte europeu, i també una raó per indignar-se. Si Marion celebra les accions coordinades dels països europeus per ajudar Grècia, devastada pels incendis aquest estiu, no li sap greu denunciar les subvencions que Brussel·les podria adjudicar a Radio Maryja, una ràdio catòlica polonesa, considerada extremista i antisemita.

El meu interlocutor, que segueix de prop els fenòmens de ressorgiments d’ideologies d’extrema dreta, es declara convençut que la construcció progressiva d’una identitat europea és fonamental per aturar aquestes evolucions. “La polèmica que va sorgir a escala europea després de l’ascens de Jorg Haider va ser un xoc important per a l’opinió pública austríaca, i és probable que posteriorment influís els seus vots.

Marion diu que va votar “sí” al projecte de Constitució europea i es mostra convençut que es podrà trobar una via intermitja per a fer avançar el procés. “La política té pànic del buit”, explica.

D’altra banda, per a ell Europa no és només política, sinó que és històrica en la mateixa mesura, i ha d’esdevenir identitària. “De fet, veiem que al mercat europeu hi ha una harmonització de les aspiracions socials i de les seves conseqüències econòmiques. Un dels efectes perversos de l’augment general dels salaris i de les experiències socials són les deslocalitzacions a la Xina i l’Índia. El més important segueix sent l’evolució. Tant de les experiències com dels drets”.