Dilluns, 17 de setembre del 2007. A la pista de vol de la base militar francesa prop de la capital del Txad, N’Djamena, puja la temperatura. Com cada dia s’espera el retorn dels avions d’exploració, que fan ronda fins a la frontera amb el Txad. Una frontera que a la pràctica ja fa temps que no existeix. Els grups criminals armats, que recluten els seus membres entre les masses d’adolescents sense feina, han convertit la regió fronterera entre el Sudan, el Txad i la República Centreafricana en una de les regions més perilloses del món.

L’inici del conflicte se situa al 2003 quan un grup de rebels armat de Darfur es va alçar contra el Govern central sudanès i aquest va respondre amb la mobilització de les milícies àrabs dels Yanyauid. Des de llavors la regió pateix una sagnant guerra civil. Com a mínim 200.000 persones van perdre la vida i gairebé dos milions consten com a refugiats. Ja fa temps que les lluites van arribar als estats veïns, on un total de 370.000 persones van haver d’abandonar la seva terra. Davant d’aquesta problemàtica ambdós estats han demanat ajuda internacional en repetides ocasions, però fins ara l’ajuda només arriba de França, que encara manté presència militar a les excolònies.

Els estats membres aproven una missió de la UE

Al Consell de la Unió Europea, al barri europeu de Brussel•les, aquest matí hi ha molt moviment. Els representats dels vint-i-set estats membres discuteixen sobre una de les accions militars més complicades de la història de la Unió Europea, en altres paraules, la missió de la UE a la República del Txad i a la República Centreafricana. Una gran tropa formada per 3.000 homes, representada principalment per França, però també per Polònia i possiblement per una sèrie d’estats com Bèlgica, Suècia, Espanya i Itàlia, ha de protegir els refugiats de les contínues intrusions en aquest punt de trobada entre les fronteres dels tres països.

El fet que la Unió Europea, la qual ha rebut en part dures crítiques a causa de la seva relativa passivitat en el conflicte del Sudan, s’hagi compromès no només econòmicament, sinó també militarment, té el seu origen en una iniciativa del president francès Nicolas Sarkozy. El ministre francès d’Afers Estrangers, Bernard Kouchner, ha instat recentment a la UE a passar a l’acció. Després de negociar amb el president del Txad, Idriss Déby, Kouchner va obtenir finalment la seva aprovació per a l’enviament de tropes europees. Tal com es va acordar el passat mes de juliol, la missió de la UE, composta per 26.000 homes, ha d’acompanyar les tropes de la Unió Africana i de les Nacions Unides a Darfur.

Si participen en aquesta acció i de quina forma és actualment decisió dels governs europeus. En les pròximes setmanes s’estudiarà una possible acció conjunta, però no serà fins a finals d’octubre que han d’arribar els primers soldats a l’Àfrica. De tota manera, la data concreta del començament de la missió la comunicarà el cercle de Brussel•les el gener del 2008.

Proves militars i psicològiques

El compromís de França a l’Àfrica no sempre és rebut amb els braços oberts. A més, el govern sudanès va retreure als estats occidentals que darrera de l’acció militar planejada per la UE s’amaguen interessos propis. “És evident que hi ha diamants i altres minerals a l’Àfrica, però aquest no és el motiu pel qual se’ns envia aquí”, contesta un soldat francès fent front a les acusacions. I és que aquest tipus d’operacions ja són prou arriscades. “Estem aquí únicament per evitar una guerra civil.” Per a ell aquest motiu és suficient per allistar-se voluntàriament en aquesta missió.

No obstant això, la planificació de la missió europea encara es troba en una fase molt inicial. Probablement la causa és que no es va poder començar fins que el Consell de Seguretat de l’ONU va donar llum verda el passat 27 d’agost. Malgrat tot, en la representació permanent de Polònia hi ha un gran optimisme: “Tot està sortint com estava previst, no hi ha cap endarreriment en les negociacions.” Polònia va ser un dels primers països que es va posicionar al costat de França i que es va comprometre a enviar tropes. En un camp d’entrenament especial a prop de la ciutat polonesa de Gliwice ja s’està preparant físicament als soldats per a l’acció internacional. Però no tot són exercicis militars, sinó que també reben classes de cultura i civilització africana. “Les proves militars i psicològiques no es poden infravalorar, ja que al final només s’envien els millors soldats”, comenta el sotstinent Sztarleja. La imatge de refugiats o nens desnodrits que lluiten entre sí és el trist dia a dia d’allà. A més, el perill de sortir malparat combatent en territori desconegut sempre és present.

Per aquesta raó els ministres d’Afers Estrangers de la UE insisteixen en una resolució amb una clara estratègia d’èxit. Aleshores cal que ens preguntem fins on arriba en realitat el compromís dels europeus. Passats dotze mesos les tropes de l’ONU han de rellevar les de la UE, però Déby encara no ha donat el vist-i-plau. Per tant, als diplomats de Brussel•les encara els queden moltes preguntes obertes. Tothom espera un acord ben aviat, però sobretot ho desitgen els civils africans, ja que mentrestant la guerra i la persecució continuen.

Acció conjunta

L’anomenada “Acció conjunta” és un instrument jurídic de la Unió Europea i fa referència a accions operacionals i coordinades dels estats membres. En una acció conjunta cal desplegar recursos econòmics o humans, destresa o un bon equip per assolir clarament els objectius marcats. La manera com es realitzarà i el temps que durarà una acció d’aquestes dimensions està estipulat en el corresponent document legal. Les decisions en una acció conjunta les prenen els estats membres de la UE per unanimitat.