“Segons el diccionari, el nostre vicepresident David Pereira ha estat tècnicament ‘segrestat’, ja que ha estat retingut contra la seva voluntat i contra la llei”, va comentar per casualitat Antonio Lima Coelho, de 48 anys, sergent major i president de la Associació Nacional de Sergents (Associação Nacional de Sargentos, ANS), sobre el seu colega retingut a la conferència de premsa a la seu de l’ANS de Lisboa el 30 de novembre del 2006. Gairebé nou mesos més tard, l’exèrcit portuguès va “disciplinar” Coelho durant un dia el 24 d’agost del 2007. “Em van tancar en una habitació de les forces aèries. Em van donar el diari, vaig escriure, vaig llegir, vaig preparar la meva sortida. Quan em van alliberar, vaig repetir a la premsa allò que vaig dir al general la nit abans, quan em va cridar per dir-me que aniria a la presó. No sóc culpable del que m’acusaven. No obstant això, sempre faré la meva feina com a militar”.

Coelho ha estat actiu des del 1978, i fins ara s’ha enfrontat a cinc processos militars disciplinaris. Fa uns dies, un altre dels seus colegues va ser detingut durant cinc dies per un comentari que va fer el 23 de novembre. S’han donat 50 casos semblants en els darrers dos anys. Els soldats portuguesos no poden parlar a la premsa o fer preguntes simples a les seves associacions a propòsit de ser pagats o ascendits.

Una disciplina perillosa

El 29 d’agost del 2001, el govern va votar per unanimitat al parlament una llei orgànica que garanteix als soldats professionals el “dret d’associació”. De manera paradoxal, els oficials i els sergents en actiu ¬¬–així com el personal retirat independent de l’exèrcit– no tenen llibertat per colaborar i participar en discursos, tallers o desfilades militars. La lluita va sortir a la llum l’any 1988, aproximadament quan els sergents començaven a reunir-se als pavellons per parlar de la necessitat d’una organització separada que s’encarregués de la seva assistència sanitària i social. Una legislació recent de l’agost tornava a obrir el confús debat i empitjorava les condicions, per exemple, limitant el nombre de persones que podien ser elegides com a membres de la junta.

Les associacions militars i els sindicats han tingut èxit a països com Dinamarca, Bèlgica, els Països Baixos, Irlanda i Alemanya. “El seu sentit del deure o de la disciplina no es compromet, sinó que es reforça”, diu Coelho. “Els dirigents militars sostenen que aquestes accions posen en perill la disciplina de les forces armades. Però no és per ser el president d’una associació que esdevinc un soldat indisciplinat! Formar part d’una associació augmenta el meu nivell de responsabilitat. Estem creant una situació més perillosa castigant els subordinats per res”.

Càstig mediterrani

La major part dels soldats són arrestats al seu quarter com a càstig, també al llarg de la frontera ibèrica, on el govern espanyol planeja revisar una llei mai aplicada. “És estrany”, diu Emmanuel Jacob, secretari general de la Organització Europea d’Associacions Militars (EUROMIL), l’única associació paraigua d’Europa que compta amb 22 països i les seves associacions. El seu colega Jorge Bravo Álvarez, de 47 anys, president de l’Associació de Militars Espanyols (AUME), va ser empresonat el 25 de gener per un comentari que va fer a una reunió de la Guàrdia Civil a Madrid sobre l’accident d’helicòpter que va tenir lloc a l’Afganistan, on van perdre la vida 17 compatriotes. “Va ser tractat com si fos un presoner perillós”, exclama Jacob. “Les condicions van ser terribles, sense televisió, accés a internet ni llibres. Però ell va mantenir una actitud positiva, i vol continuar la lluita”.

A Itàlia també s’està debatent el dret a tenir associacions. “És el torn de la cultura del sud”, creu Jacob. “Els governs temen que un cop que els soldats hagin obtingut drets, perdran disciplina”. Coelho recorre a la història per explicar el fenomen: “Portugal va ser governada per una dictadura molt recolzada pels militars. Els rangs inferiors poden haver portat la democràcia mitjançant la revolució del 1974, però encara neguen la veu als soldats”.

UE, no, gràcies

LoudLoud“Em plantejat la qüestió a les autoritats explicant que hi ha quelcom que no funciona i presentant, al mateix temps, punts i arguments positius”, declara Jacob, qui informa de que la Comissió de la UE ha indicat que “no estan gaire convençuts i no poden donar prioritat al problema, però sens dubte és una cosa que han de tractar”. De fet, Brian Durnin del personal militar de la UE ho relega a la categoria de “qüestió entre Estats membre”.

La opinió de Coelho sobre les prop de 2.000 tropes portugueses actualment apostades a l’Afganistan, el Líban, Bòsnia, Kosovo, les ex-colònies portugueses a l’Àfrica i a Timor Oriental és simple. “Com pot ser que les lleis que milions de portuguesos juren respectar i defensar –fins i tot posant en perill les nostre vides, cosa que es fa sense dir ni piu– no ens siguin aplicables a casa nostra?” Actualment, EUROMIL està esperant notícies de diverses reunions que s’han celebrat a començaments de setembre amb el Ministeri de Defensa. Els representants del govern socialista i de l’oposició socialdemòcrata van rebutjar mostrar-se amb altres delegacions parlamentàries el dia abans. Els actuals presidents de la Unió Europea no s’han pronunciat al respecte.