Festival de Donosti: un cinema social fotut

En l’oferta de cinema social que entre el 21 i el 29 de setembre del 2007 presenta el

Festival de Cinema de San Sebastián

Passen els dies de festival i no veiem més que pel•lícules depriments. No hi ha motius per l’esperança. El món està fotut i això ja ho hem començat a pagar els espectadors. Potser ens ho mereixem. De tant protegir-nos davant dels grans desastres mundials, ja gairebé els estem oblidant. Ens interessen? Sí. Ens preocupen? També. Però només els coneixem superficialment, sense aprofundir. I mirar els pamflets de Michael Moore no ens facilitarà gaire les coses. Per això ens fascina una pel•lícula com L’Avocat de la Terreur de Barbet Shroeder. Perquè és complexa, perquè és difícil, perquè no dóna respostes on no n’hi pot haver.

Shröder durant el passat festival de cinema de San Sebastián (Foto, Oneras/flickr)

El defensor dels terroristes

El director suís, que en el seu moment ja va retratar el sanguinari dictador africà Idi Amin, parteix ara de la figura de Jacques Vergès, un dels advocats més polèmics de la recent història francesa. Vergès, que intervé sense mostrar remordiments durant tot el documental, és un controvertit personatge que va començar promovent la causa algeriana i que fa uns anys va acabar defensant a un criminal de guerra nazi. La seva vida és tot un exemple de les complexitats del segle XX i li serveix a Schroeder per parlar de tot el que ens inquieta. Des del conflicte entre Israel i Palestina fins el terrorisme islàmic. Tot sembla estar vinculat d’alguna manera amb aquest somrient personatge. Un Vergès, que com molts dels terroristes als que ha recolzat, porta una vida normal fora de la presó. Aconseguit atordir-nos amb la seva sola presència a la pantalla.

Quins són els veritables criminals? Què falla en el sistema? On s’acaba la revolució i comença el terrorisme? Moltes preguntes se’ns passen pel cap al veure aquesta pel•lícula. I decidir afrontar-les forma part de la nostra responsabilitat com a ciutadans. Shroeder no ens adoctrina, no hi fica cullerada. Tan sols s’arrisca a donar veu a tots els implicats en el conflicte. I aquest és potser el seu gran encert entre tanta càrrega ideològica. Encara que incloure tanta informació i ser tant meticulós té un preu: la densitat que converteix L’advocat de la Terreur en un documental difícil. Un treball que, per ser mínimament comprés, requereix d’un públic informat i culte que estigui disposat a admetre que la realitat no és tan simple com la que pinta Hans Weingartner a The Edukators.

Avortar mai és fàcil

Tampoc són senzilles les coses a 4 luni, 3 saptamini si 2 zile (4 mesos, 3 setmanes i 2 dies), guanyadora de la Palma d’or a Cannes i del premi de la crítica internacional (FIPRESCI) al millor film d’enguany. El treball del romanès Cristian Mungiu potser no arriba tan lluny com el de Shroeder, però partint d’una petita història -la traumàtica situació d’una noia que es veu obligada a avortar en la clandestinitat- aconsegueix retratar una època en la que les coses no eren fàcils per a ningú i on la llibertat era un privilegi d’uns pocs.

El realitzador romanès Cristian Mungiu en el fetival de San Sebastián (Irotzabal/Flickr)El director parteix d’una situació real i ubica la seva pel•lícula en la Romania dels anys 80, regida pel dictador despòtic Nicolai Ceausescu. Però, afortunadament, no es dedica a fer propaganda contra el règim. Mungiu sap que la crítica frontal evita la reflexió. I, com Shroeder, prefereix no donar lliçons a un espectador que ja es prou inte•ligent com per entendre el que passa a la pantalla. Amb un ritme angoixant, unes interpretacions realistes i una posada en escena continguda, 4 luni, 3 saptamini si 2 zile acaba atrapant-los. Potser el que ens trobem s’assembla massa al que ja vèiem a les obres dels germans Dardenne (Rosetta, L’enfant), però mai està de més una història ben explicada. I més quan Mungiu tampoc cau en la defensa irracional de l’avortament. Un tema que sovint es tracta amb frivolitat. I que el director mostra en tota la seva cruesa per recordar-nos, segons les seves pròpies paraules, que “és un assumpte dur”. I que per molt que ara sigui legal a Romania “no se’n pot abusar” tal com sembla que estant fent moltes dones en el seu país.

Reflexions massa simplistes

En definitiva, L’Avocat de la Terreur i 4 luni, 3 saptamini si 2 zile són dos bons exemples de cinema social fet amb rigor. Sense tòpics molestos ni missatges ambiciosos. Dos propostes molt més creïbles que la majoria del que s’està passant a Sant Sebastià. I és que altres obres vistes com Battle for Haditha de l’anglès Nick Broomfield o Buda as sharm foru rikht (Buda va explotar per vergonya) de la iraniana Hanna Makhmalbaf acaben resultant massa evidents, massa simplistes com per resultar interessants. Per molt que estiguin ben realitzades i, fins i tot, ens puguin emocionar.