Des de temps immemorials, hi ha persones que viatgen. Moltes no utilitzen iots luxosos o avions. A vegades, ni tan sols cotxes. Simplement van a peu o amb embarcacions d’escassa resistència. Amb un alè d’esperança com a únic equipatge i un objectiu: trobar una vida millor. El camí no és fàcil. Està ple de riscos i entrebancs. Però ho segueixen intentant. Són milers cada any i van en totes direccions. Homes i dones en busca d’una oportunitat. Encara que, a vegades, ho perdin tot en el trajecte. Transe, el duríssim film de la realitzadora portuguesa Teresa Villaverde (Los Mutantes 1998), esdevé un colpidor retrat d’Europa. Un continent que esdevé un territori de misèria i explotació per a molts dels que intenten travessar-lo

Aclamat al Festival de Cinema de Catalunya i a Cannes 2006, entre d’altres, Transe mostra la terrible història de Sònia (interpretada per una antològica Ana Moreira), una jove que deixa enrere Sant Petesburg per embarcar-se en un viatge sense retorn. Poc sabrem de la seva història personal, però conviurem amb ella durant tot un viatge que acabarà a Portugal. Múltiples circumstàncies marcaran el seu destí i convertiran el trajecte en un autèntic calvari. Un retrat mordaç d’una Europa irreconeixible, però real.

Exhibició colpidora

El viatge tampoc resultarà fàcil per a l’espectador. Villaverde, evitant caure en sentimentalismes i missatges simples, fa una aposta arriscada i planteja el film de forma radical. Sense narració convencional, sense argumentacions i sense denúncia social. La seva proposta, tan desesperant com estranya, de ritme lent i per moments inconnexa, desconcertarà a més d’un. Però l’esforç pels qui resisteixin serà recompensat. Perquè Transe és una exhibició cinematogràfica, una obra lliure i fascinant que vincula la directora portuguesa amb cineastes com el nord-americà Gus Van Sant (Elephant) o el grec Theo Angelopoulos (Paisatge a la boira). Un treball que mereix ser vist sense prejudicis.

La primera part del film, més metafòrica i abstracta, és potser la més interessant. Aquí coneixem Sònia, veiem com abandona Rússia, com troba la primera feina i com cau en la prostitució. El pas de l’esperança a l’horror serà sobtat. Villaverde aprofita els moments de calma per filmar exteriors naturals amb la seva càmera inquieta. D’improvist, tot canvia. Un engany, un rapte i l’esclavitud sexual. Una nova pel•lícula.

En aquesta segona part del metratge, que per moments resulta massa estrident, assistim a la degradació de Sònia. La càmera es centra en rostre afectat de la protagonista, que viurà un autèntic viacrucis que l’anul•larà totalment com a persona. Primer, lluitarà per la seva vida. Després, per la seva dignitat. I finalment, cedirà, perdent tota connexió amb el món que l’envolta. Fent ús de diverses el•lipsis, la directora desenvolupa aquesta part de la història en espais tancats. Sònia passa d’una fosca habitació a un oníric prostíbul. Del llit d’un antre a la casa d’un multimilionari amb un fill deficient. I, finalment, arriba a Portugal. Pel camí ha recorregut mitja Europa, però poc importa. La terra promesa no existeix i la protagonista no sap qui és ni on para. Ho ha perdut tot.

El film acaba i l’espectador reté diverses imatges en la memòria. Ha assistit a una d’aquelles obres en les quals la forma és tan important com el contingut. I és que, en un món cada cop més escindit, l’aposta de Villaverde no pot resultar més coherent.

El trajecte de l’immigrant no és gens fàcil. Està plegat d’ombres i de preguntes sense resposta. I això, precisament, és el que Transe reflecteix.

Transe, una coproducción europea entre Clap Filmes (Portugal), Gémini Films (França), Revolver (Itàlia) i Hermitage Bridge Studio (Rússia).