60% i 3%, àlies les xifres d’or que governen l’economia europea. Des del Tractat de Maastricht i la imposició de criteris financers, l’equació per harmonitzar les economies europees és simple. El deute públic ha de mantenir-se inferior a 650% del PIB i el dèficit públic a 3% del PIB. Cohesió obligada, no respectar aquestes regles, és no respectar als seus col•laboradors econòmics.

Keynes caducat?

Al principi, una recepta simple i casi màgica, teoritzada per l’economista Keynes:

Quan l’Estat augmenta les despeses públiques, augmenta la producció de les empreses com a resposta a aquesta demanda, els salaris dels treballadors també pugen i com a conseqüència tendeixen a consumir més, el que comporta un augment de la demanda, etc. És un cercle virtuós: La demanda final és més important que la inicial. Aquest és el principi del multiplicador de Keynes.

Aquesta política que ha començat a ser criticada des del 1973 i després emmarcada més estrictament pels criteris de Maastricht, arriba avui als seus límits. En una economia oberta, la major part del diner públic invertit va directament a l’estranger: altrament dit, un país finançarà als seus veïns! També, com l’Estat ha de manllevar els diners que inverteix, el tipus d’interès tendeix a pujar, i això fa minvar l’economia. Totes les economies vinculades es penalitzen d’aquesta manera.

Així, una política de reactivació pressupostària aïllada al si de la Unió Europea, faria minvar la cotització de l’euro! El principi és simple: Quan la trajectòria d’un sol membre es desvia, tothom brinda!

Per a mantenir una certa coherència al si de la Unió Europea és necessari adoptar regles comunes per a emmarcar les polítiques pressupostàries: és el criteri del 3%. No més del 3% del PIB per a la reactivació pressupostària. Aquesta estratègia també té el desavantatge d’endeutar l’Estat. Aquest espera que la reactivació del creixement li permeti pagar més tard els préstecs concedits, però sovint aquesta reactivació es decideix per una alça del deute públic. És per això que el deute s’ha de limitar igualment al 60% del PIB.

Rigor garantit

El quid de la qüestió és que aquests criteris són molt estrictes. Massa estrictes, inspirats pel rigor del Banc Central alemany. Aquestes polítiques pressupostàries juguen de la mateixa manera un rol contra cíclic: és a dir, que ajuden a l’economia quan tot va malament, però que també la desfavoreixen quan tot va bé. Parlem del moderador econòmic.

La petita ciutat holandesa de MaastrichtLa petita ciutat holandesa de MaastrichtAixí veiem que aquests dos criteris són les garanties d’una coherència econòmica dins la UE i que un país que vol actuar tot sol, prova el seu egoïsme, afavorint la seva economia en detriment dels altres. França, per exemple, veu el seu deute flirtejar amb els 64,2%. En lloc de fer perfil baix, ha demanat als seus col•laboradors una derogació: El temps suficient per esperar el fruit de les reformes econòmiques que està fent avui. La situació molesta i ofèn als altres països europeus, que estan fent front comú contre l’Hexagon. El que no és el millor exemple de solidaritat europea.

On van a parar els diners de les multes imposades pel Tribunal Suprem de les comunitats europees (CJCE)?

Van a parar al pressupost general de la UE. El total dels diners de les multes representen l’1% del pressupost de l’institució, el que significa 1,3 mil milions d’euros anualment. Però és ben possible que al 2007 aquesta taxa augmenti entre d’altres coses, a causa de l’enorme multa imposada a Microsoft el passat 17 de Setembre. El seu import: 497 milions d’euros, el que ve a ser un 0,4% del pressupost anual.

Aquests diners són destinats a finançar les diferents polítiques comunitàries. En línies generals, Microsoft finançarà una part de la PAC, per exemple. D’aquesta manera pagarà un euro a cada ciutadà de la UE, el que, comparat als 150€ que costa el programa Windows, és més aviat ridícul.100 euros (Foto, Jul Riera/Flickr)