Who is sucking who in? (Foto: ©Big Fat Rat/flickr)Who is sucking who in? (Foto: ©Big Fat Rat/flickr)

Qui xucla qui? (Foto: ©Big Fat Rat/flickr)

L’única cosa que comparteix la immensa varietat de reality shows és la seva manca total de realitat, ja sigui pel seu esquema artificial o per la recreació de situacions d’interès humà. Tanmateix, la gran quantitat que hi ha d’aquests programes i l’actitud general de l’espectador de “ja s’ha vist tot”, ha fet que la indústria hagi de recórrer a augmentar els extrems dels muntatges per a sortir als titulars, deixant molt de banda els límits convencionals del mal gust.

Big Brother

Estrenat als Països Baixos l’any 1999, Big Brother és en aquests moments un programa anual (en alguns casos bianual i trianual), en les televisions de 27 països europeus. Els concursants són membres del públic que els tanquen en una casa durant un nombre determinat de setmanes, durant les quals els espectadors voten els “habitants” que volen expulsar. L’essència d’aquests shows és mantenir l’interès de l’espectador amb controvèrsies impactants, que varien de grau segons les diferentes nacionalitats del programa.

Els seus productors, que l’any passat en van retransmetre la novena edició, tracten de crear situacions sexuals morboses entre els concursants: no posen prous llits o entre els participants trien gent d’inclinacions sexuals diverses per a crear més expectació. El 2005 hi havia una mèdium i l’any passat va guanyar el concurs un transsexual portuguès. Mentrestant la televisió txeca TV Nova té goril•les com a concursants.

La versió alemanya a la RTL II va sortir als titulars dels diaris el 2005 perquè va dividir els concursants entre “rics” i “pobres” en un moment en què l’economia del país anava malament, tenien les taxes d’atur més altes d’Europa i s’accentuava la divisió social. Les injúries i blasfèmies del Grande Fratello italià van provocar protestes per part dels religiosos, i les productores RAI i Mediaset van haver de pagar una multa de 100.000 euros el 4 d’octubre d’aquest any per ‘blasfèmies’ a Big Brother i Celebrity Survivor.

Les parts del cos

Així doncs, no hi ha cap centímetre del cos humà que quedi fora de la mirada de la càmera. Tornant al Regne Unit, el pèssim Canal 5 (que de tant en tant televisa operacions reals de cirurgia plàstica) va retransmetre un part per cesària; una experiència que va deixar el presentador, que l’havien deixat sol amb la mare, “bastant emocionat”. El 2005, la televisió alemanya Talpa TV va retransmetre un programa pilot de Només vull un fill teu, sobre una dona que demanava als espectadors que li donessin esperma.

Aquests nivells extrems han donat programes de mal gust considerable. L’any 2007, es va estrenar un altre programa alemany El show del gran donant, on una dona malalta terminal decidia quin dels tres “concursants” es mereixia més els seus ronyons. Després van dir que eren actors i que volien utilitzar el programa per a denunciar la falta de donants d’òrgans al país.

Tot i això, aquestes fórmules són molt més que un fenomen xocant. El seu èxit, què diu dels europeus que els miren? Criticar-los representa el rebuig snob dels interessos humans fonamentals: macabres, estrambòtics, el voler explorar les profunditats de la psique, les lleis i la natura de la psicologia? O és només l’avarícia dels productors de televisió unida amb la dels concursants que volen aconseguir com sigui els seus quinze minuts de glòria; en altres paraules, les baralles de galls actuals que en una altra època es feien a la plaça del poble?

La base d’aquests programes és tenir un drama innat que es faci palès sense necessitat de posar-hi ficció. Susan Sontag reconcilia les opinions amor-odi que acostumen a sorgir quan es discuteix sobre aquest fenomen kitsch per excel•lència, en el seu assaig cultural Notes sobre Camp: “el Camp ho veu tot entre cometes. No és un llum, sinó un “llum”; no és una dona, sinó una “dona”. Percebre el Camp en els objectes i en les persones és entendre el fet d’existir com a interpretar un paper. És ampliar la metàfora de la vida com un teatre, en el camp de la sensibilitat: és bo perquè és horrible.”