La Conny i els seus cinc fills mai han tingut un cop de sort. La família ja no pot més ni econòmica ni psíquicament. Per això, la moderadora Vera Int-Veen i el seu ‘Ajudant amb cor’ corren a la caravana on viu la família, mobilitzen tots els veïns i ofereixen a la família, que ja no pot aguantar més, una vida nova i feliç. Tine Wittler, moderadora del programa ‘Entrem a casa’, redecora les habitacions d’una família bavaresa i porta comoditat a l‘antiga casa del ‘mal son’. L’equip de ‘El meu jardí’, el bessó botànic de Tine Wittler, transforma els jardins alemanys en oasis de benestar. La supermainadera s’ocupa de Shirin, la nena de set anys que des de fa mig any només va a escola de tant en tant i que aterroritza la seva mare i la seva germana.

La televisió alemanya pateix un síndrome d’ajudar que no es pot parar de cap manera. No hi ha cap emoció que no es pugui adaptar als mitjans. L’onada de formats emoció-entreteniment no s’ha quedat tan sols a Alemanya sinó que també oneja pels paisatges televisius d’altres estats europeus. A França, Valerie Damidot decora les cases dels seus ‘compatriotes’ i a la Gran Bretanya la BBC Prime emet ‘Jardins exemplars’ i ‘Guies dietètiques’. Però el fenomen més expandit és el de la ‘supermainadera’. Mentre la Katja Saalfrank dóna serveis educatius a Alemanya (RTL), la Jo Frost a la Gran Bretanya (Channel 4) i als Estats Units (ABC), a França la Cathy (M6) i als Païssos Baixos Esther ten Brink (RTL4) fan el mateix.

Segons l’Andrea Nolte, de l’Institut de Ciències de la Comunicació de l’Universitat de Padeborn, abans els documentals s’emetien amb la finalitat d’ensenyar mentre que l’espectador del nou segle es queda content amb una versió light que, segons Nolte, segueix un principi ‘d’abans i després’. Però pel que fa a les cases redecorades i als jardins embellits, també ha de servir per a les preferències del públic: tot allò que agrada està permés.

La supermainadera, la Mary Poppins del segle XXI?

Especialment criticada és la supermainadera, que treballa amb l’objecte vivent ‘nen’. Una pedagoga titulada ajuda les famílies que tenen uns problemes tan grans que no poden amb el dia a dia d’una família normal. Ella viu a la casa, analitza la vida en comú i ofereix solucions en forma de normes i regles dites de forma molt clara. És evident que als espectadors se’ls atrau millor amb problemes familiars que no vagin de la típica baralla per netejar o per fer els deures. Per això es presenten llars en les quals la gent es comunica a crits. I els pares actuen d’una manera semblant a la dels fills. Aquesta mirada íntima al dia a dia que fa de ‘Famílies de classe baixa’ on xafardegen dins l’anonimitat de les quatre parets, ha deixat empremta a la crítica al voyeur de televisió.

A l’estudi ‘Supermainadera i els seu públic’ (2006) el Doctor Jürgen Grimm de l’Institut de Publicitat i Ciències de la Comunicació de la Universitat de Vienna compara el format ‘mainadera’ de diferents països i pregunta als espectadors. Malgrat els clixés va descobrir que -de mitjana- les dones de menys de 30 anys miren el programa per a deixar-se aconsellar en qüestions d’educació. Per tant s’origina una mena d’espai de discussió públic per a uns ‘clients-usuaris’, que observa més aviat de manera crítica els consells educatius a través de les institucions públiques. Grimm acaba formalment amb l’estereotip de l’espectador atontat i en treu una valoració positiva.

O és només un aparador de curiositats?

Però l’associació alemanya per la defensa dels nens en fa un altre càcul. En una declaració oficial (2004) alabava la realitat, que es dóna lloc a preguntes sobre educació, però adverteix, que la supermainadera vol exercir ‘la tasca educativa’ que no li pertoca.

El programa enterra la dignitat dels nens que hi participen. Durant la filmació no hi ha possibilitat de tornar enrere. A part, no s’ha pensat en les conseqüències que pot tenir per al nen l’emissió d’una àmplia i rica visió de la vida en família, que poden veure persones de referència del seu entorn, com ara els veïns.

Tampoc s’ha valorat seriosament la representació irreal –la impressió d’una teràpia exitosa es deu sobre tot a una manyosa manipulació dels trossos de material enregistrat.

Segons Andrea Nolte, aquest és el taló d’Aquil·les del programa –l’espectador no vol que se li parli a mitges. Per això sovint els problemes familiars semblen com un aparador de curiositats: la seva vida és una mena de tren del terror de la televisió. Nolte també adverteix en contra del limitat horari de la mainadera. En aquest context només es poden oferir consells educatius ‘uniformes’. Aquests i altres retrets són els que ha rebut també la mainadera-col·lega americana-britànica Jo Frost.

Què en traiem de tot aquest embolic de cara a millorar els programes? En tot cas un sentiment d’intranquil·litat, que no se sap mai, com li va la vida al veí. Com a conclusió, els conceptes de ‘realitat’ i ‘educació a la pantalla’, però sembla, en comparació amb altres programes, inofensiu.