Al menú d’aquest possible Tractat de Lisboa hi haurà un President estable del Consell Europeu (2 anys i mig renovables) i un ministre europeu per a la política exterior amb un servei diplomàtic propi, però que no es dirà “ministre” per satisfer els britànics que, a més, no estaran sotmesos a la Carta de Drets Fonamentals inclosa en el tractat. Succeirà el mateix amb els polonesos, que encara amenacen de bloquejar l’acord si no se’ls concedeix un fiscal al Tribunal Europeu de Justícia, fins i tot després d’aconseguir endarrerir fins al 2017 l’entrada en vigor del nou sistema de votació al Consell (majoria de 55% d’Estats membres i 65% de població representada). Per últim, els esments a la bandera, la divisa i l’himne europeus desapareixen del text, i el fantasma del referèndum sobrevola el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca.

Aquest nou tractat s’aprovaria durant una segona cimera de Lisboa, el 23 de desembre del 2007. Sylvie Goulard, que es considera “una europea francesa”, presideix el Moviment Europeu de França i acaba de publicar el llibre L’Europe pour les nuls (Europa per a idiotes), en el qual explica el recorregut i els avantatges de la construcció europea. Per a ella, els “idiotes a Europa no són els ciutadans del carrer, sinó els que han fracassat a explicar-los fins a quin punt n’és d’extraordinari el projecte comunitari”.

No s’esmentarà l’himne europeu: li sembla una ximpleria?

Em sap greu en sentit absolut, però ara el més important és el compromís adquirit entre els Estats membre per franquejar el carreró sense sortida on els han ficat francesos i holandesos.

El Tractat reformat no s’ha acabat a la lleugera?

No, fa deu anys que hi treballem, des d’Amsterdam…

…però se l’ha allunyat del debat, oi?

Efectivament, hi ha hagut una regressió en la metodologia des del 2005. El retorn a la diplomàcia a porta tancada després de la Convenció és lamentable. No obstant això, ningú vol endarrerir deu anys més aquestes reformes indispensables des de l’adhesió dels dotze nous membres.

Quin hem de considerar que és el principal avantatge del nou tractat?

El potencial del nou representant per a la política exterior.

…i creu que Javier Solana hauria de seguir ocupant el càrrec un cop s’hagi aprovat el tractat?

Miri, encara que Javier Solana reuneixi totes les competències i l’experiència necessàries per a aquest càrrec, en les nostres democràcies acostumem a renovar els responsables [l’espanyol Javier Solana és el representant de la política exterior i de defensa europea des de fa gairebé vuit anys]…

…a qui s’imaginaria en aquest nou càrrec?

Sens dubte, Joshka Fischer, ex ministre alemany d’Afers Exteriors durant vuit anys. Té experiència, un compromís ferm i una gran personalitat. A més, prové d’un país que ha contribuit moltíssim a la Unió des de la fundació. Tot i això, no és l’únic: l’italià Giuliano Amato, per exemple, també reuneix les condicions de compromís i és una persona molt subtil.

S’ha trobat sovint amb molts idiotes a Europa?

Sí, sobretot entre els polítics. La gent normal entén millor Europa que aquells que la governen i posen els seus interessos personals i categorials per damunt de les altres coses…

…d’idiotes, n’hi ha més entre els joves o entre les generacions més veteranes?

Els més grans es recorden molt bé dels estralls de la guerra; els joves viuen la construcció europea d’una manera molt intuïtiva, sobretot els que han participat en el programa Erasmus. És més aviat la generació intermèdia (45/65 anys) la que ha causat més problemes en els darrers anys. Han volgut “matar el pare” i oposar-se a la generació anterior, com va passar amb Schröder respecte del seu antecessor, Kohl. O amb Berlusconi a Itàlia.

Han entès els europeus si Europa és un projecte liberal o social?

La construcció europea és fonamentalment un projecte liberal i social a la vegada: el cas recent de la multa de 500 milions d’euros a Microsoft per abús de posició dominant demostra que a Europa hi ha normes que s’han de respectar i que Europa es fa respectar, per sort.

Aquests dos últims anys hem vist un retorn als nacionalismes que es manifesta avui millor que a cap altre lloc a Bèlgica, nucli institucional de la UE…

Bèlgica és un exemple de calaix del que pot passar quan s’escalfa l’ambient amb el nacionalisme. Ara bé, és gràcies a l’existència de la UE que un dels membres pot permetre’s el luxe d’estar-se quatre mesos sense Govern, com succeeix avui a Bèlgica o en el passat a Àustria.

Quina política creu que s’hauria de fer comunitària el més aviat possible?

Potser perquè tinc una visió femenina de les coses, diria que l’educació, tot i que el terme “fer comunitari” sigui impropi. S’han de generalitzar els intercanvis a tot el món (estudiants, aprenents, gent que busca feina). Fins ara, l’experiència Erasmus ha arribat només a uns quants. En el mateix sentit, somio que es reorientin les polítiques de cara a la família, que s’ajudi més econòmicament; la nostra demografia és massa baixa i la paritat entre homes i dones no s’aconsegueix amb les mesures preses fins ara.

Quin és el clixé sobre Europa que més la molesta?

El que vol fer creure que els euroentusiastes són uns ingenus i uns idealistes [en referència a un informe recent publicat per l’ex ministre francès d’Afers Exteriors, Huber Védrine, ndr.]. El projecte comunitari és idealista i, al mateix temps, d’un realisme extrem. Des que hi ha més “ingenus” a Europa, hi ha menys morts.