Amb excepció del bes de Mitterand a Kohl, no hi havia res de sexy entre el duet franco-alemany. Excepte Stereo Total, un duet poètic i esbojarrat que ha fet estralls sonant a les ones Rin enllà des de fa uns deu anys. Exactament, 14 anys, 8 àlbums i 63 cançons han consagrat l’aliança explosiva entre el so electro rock teutó i els textos cisellats a la francesa. L’aparició el juny passat del seu darrer opus ‘Paris<>Berlin’ ens ofereix l’oportunitat de descobrir què s’amaga darrera d’aquest parell d’excèntrics terribles.

L’element de vi del duet, Françoise Cactus, ha crescut en un poblet de Borgonya. Née van Hove, aquesta lolita és escriptora, bateria i cantant al mateix temps. Amb 17 anys, va marxar de França cap a Alemanya, impulsada per un desig d’evasió i un “gust” evident pels nois autòctons. A Berlín va treballar durant un temps per ‘Taz’, el diari d’esquerres, abans de muntar un grup de rock de noies. Unes quantes gires i un mur més tard, va anar a parar a una mena de ‘Brezel’ davant una pastisseria de Prenzlauer Berg. El barri encara no era un El dorado de les pupes sinó més aviat un racó pobre de l’Est.

Entre ells dos hi va haver quelcom que va fer néixer, d’ençà 1993, una col·laboració elèctrica. Alter ego i una mena de músic mecànic, Brezel Goering encarnarà l’element yang: un dandi indolent que teixeix els sons minimalistes i els acords punk.

Cinisme melancòlic

Parella tant a casa com a l’escenari, els dos còmplices aborden en els seus discos les variacions “sobre el mateix t’estimo” que no hauria pas renegat Gainsbourg: l’amor (a 3), el sexe (o Komplex mit) i la revolució (de les hormones), una trilogia recorrent salpebrada amb desig i nostàlgia. I tot en alemany, francès, anglès i potser japonès.

“Ens agrada barrejar les influències”, apunta Cactus. “El pop francès i l’electrònica alemanya. Tot i que em sento còmoda en les dues llengües, és més fàcil cantar en francès.” Això no impedeix que ella cantussegi en l’idioma de Goethe amb el seu accent, ‘és encantador’.

Lògic, “perquè els alemanys estimen els francesos. A Berlín, tot el que és francès té connotacions de “sexy”. Mentre que a la inversa no sempre es compleix”. Una bona ganga. Però el fet que els teutons se sentin “fascinats per les peculiaritats dels altres països es deu sobretot a la vergonya que senten de la seva pròpia història”.

Per les seves lletres, Cactus reconeix que “cultiva el vell truc de la ingenuïtat”. Ximple de la “cançó intel·lectual”. El tema recurrent és “els vells aires una mica kitsch dels anys 1960, Christophe o France Gall. Naïf no vol pas dir acampanat”, ens precisa ella. “En la meva faceta com escriptora, m’inspiro en Colette o Gainsbourg, en aquest estil de cançó equívoca”. Darrera les línies ingènues i els refranys murris com els de la seva cançó culta ‘Ich liebe Liebe zu dritt’ [M’agrada l’amor a tres bandes], el seu missatge és clarament “feminista i provocatiu”.

A última hora, un títol escollit a l’atzar per al seu últim àlbum titulat ‘Komplex mit dem Sex’ que plasma les múltiples frustracions generades per una “societat de culs una mica massa moderns”. És cert”, afirma Cactus, “ens bombardegen constantment amb imatges de dones en ple orgasme, a les tanques publicitàries, per tot..”.

En aquest entorn porno de luxe és difícil trobar el seu “posicionament”. “Aquesta banalització del cul com si tothom estigués obsessionat pel cautxú o on tothom anés a la caça d’una parella, no és gens original”, critica ella. La vella “punkie” s’ha convertit en una puritana?. “Ras i curt”, insisteix ella. Punt.

Una indústria destralera

Constantment en les rutes entre els Estat Units, Austràlia o Japó, Stereo Total multiplica les gires per l’estranger, “un plaer amb molta energia”. Tot i el seu èxit a Alemanya, el duet encara és poc conegut a l’Hexàgon. Cal dir que els dos còmplices no són gaire entusiastes a l’hora de signar amb un gran segell. “Les grans sales es carreguen els grups”, sentencia Cactus. “I molt sovint, els que les dirigeixen no en saben res”. “Nosaltres, no volem pas ser corrents”, ens diu.

Per tant, cal menjar. A vegades. “L’única cosa lucrativa que em fet va ser un enregistrament de la nostra peça ‘I love you Ono’ per una campanya publicitària per a Sony,”, es defensa Cactus. “Nosaltres no fem música per agradar a la gent sinó per aquells a qui els agrada escoltar-la. Per això els nostres enregistraments semblen simples i a vegades rudes”.

L’absència de reconeixement al seu país natal no preocupa Cactus que jura que se sent més francesa des que ha viscut a l’estranger. A més, afirma que prefereix de lluny “Berlín en comptes de París”. La ciutat de la llum li sembla “molt depriment”. Mentre que la capital alemanya, encara que no sigui “tan maca com després de la caiguda del mur”, representa la destinació del moment per a molts europeus, seduïts per la seva vida artística o per l’eloqüència noctàmbula. En resum, la Barcelona dels anys 2000. “Berlín és molt menys elitista, menys freda que París, encara que l’arquitectura sigui més lletja, totalment desatesa. Els preus dels pisos són més baixos i la qualitat de vida és millor.”

Lluny de limitar-se al microcosmos franco-alemany i als aficionats d’Art, el duet manifesta un veritable interès per tot allò europeu, i només critiquen que “Europa no sigui el món sencer”. Desconfiats del procés de globalització “amb les companyies de baix cost tothom viatja a tot arreu i al final tots s’assemblen”. Els mateixos gustos, les mateixes marques, els mateixos productes… abans hi havia més “diferències”. “Aquesta qüestió de la identitat europea només es pot jutjar des de fora”.

Vegeu el clip ‘Liebe zu dritt’ de Stereo Total

Fotos : feffef/flickr ; Stefanopoulos Notopoulos/stereo total ; Uliuli/flickr