Vladimir Putin ha anunciat que vol esdevenir primer ministre un cop s’acabi el seu mandat presidencial. Com ha digerit aquesta notícia la ciutadania russa?

Des de l’any 2004, els nombrosos debats sobre el successor de Vladimir Putin ocupen els mitjans de comunicació russos. La idea més extesa era que l’any 2008 constituïa, per a la consciència russa, una ruptura amb els dos decennis anteriors, en què el país havia estat dominat per una economia capitalista. Dit d’una altra manera, el destí del país no es podia preveure fins l’any 2008, que es considerava com un punt sense retorn. Conseqüència: un context total d’histèria. Se suposa que en l’esperança de relativitzar aquest mal d’esperit, l’equip de Putin proposa dos candidats, Dmitry Medvedev i Sergey Ivanov, ambdós en igualtat de condicions per a succeir Putin. Tanmateix, amb l’anunci del cap del Kremlin, una simple imitació de l’actitud de Boris Ieltsin, el qual presentava, cada tres mesos, un nou primer ministre, la histèria ha retornat amb més força que la vegada anterior. Aquest paral·lelisme deixa entreveure que el paisatge polític encara pot mostrar moltes cares abans del 2008.

Després d’haver estat president i treballar correctament sota les ordres del seu successor, Putin podria esdevenir primer ministre?

La qüestió és incerta. En primer lloc, perquè Putin és un líder carismàtic i el seu successor hauria de ser un doble seu, aplicar el seu programa i obeir les seves ordres. I ara mateix, encara no existeix un doble com aquest. Putin és l’exemple típic de la mundialització: s’adhereix a l’economia neoliberal tot mostrant pragmatisme, però encara vol establir un aparell burocràtic conservador. Vista la gestió de l’economia petrolífera russa, el podríem anomenar: «el millor del pitjor». L’únic veritable competidor de Putin només podria sera un nou ‘Savonarole’, que no prové ni de classe proletària ni de classe burgesa, i que proclamaria «l’estat d’urgència» i donaria veu a les diverses opinions.

Creu que podem esperar una millora de les relacions entre la UE i Rússia?

Personalment crec que actualment podem veure dues tendències en matèria de política exterior a Rússia. D’una banda, la voluntat d’integrar Europa, ja que la majoria de la ciutadania russa s’identifica i s’acosta més al model occidental, basat en els valors i l’humanisme i al segle de les llums que al model capitalista asiàtic. De l’altra, alguns intenten mantenir el país com una entitat geopolítica replegada sobre ella mateixa i aïllada, candidata al títol de superpotència mundial encara que després de la caiguda de la Unió Soviètica el país perdés el seu estatus d’imperi invencible. Aquestes dues tendències romanen en conflicte permanent i la veritat històrica se situa sens dubte entre les dues.

Vostè és crític d’art i escriptor. Com qualificaria la situació dels escriptors a Rússia?

La situatió de la literatura i l’art russes contemporànies és plena de contradiccions complexes. L’àmbit cultural pateix de cara la crisi instuticional actual. Les institucions heretades de l’època soviètica són obsoletes i les altres, les nascudes al període postsoviètic, són totalment corruptes i inertes. La manca d’institucions actives i eficaces no es pot resoldre sense l’aportació de finançament estatal. Els artistes no reben cap mena de suport, ni per part de l’estat ni per part de fundacions privades, raó per la qual busquen mecenes internacionals. Això sense comptar amb el fet que sempre s’imposa una certa censura estètica. La burocràcia cultural exigeix d’una obra que sigui el màxim de bonica i estètica. Actualment, l’art a Rússia ha d’estar enfocat a la felicitat de la classe mitja que puja, ha d’expressar riquesa i benestar. L’art s’ha convertit en un decorat bonic i captivador, adaptat al mode de vida burgès. Aquesta limitació condueix a la simplificació dels valors culturals i l’art mateix esdevé una mena de Disneyland agradable per a consumidors adinerats.

Una cimera a Lisboa tensa

Després del fracàs de la cimera anterior a Samora l’abril del 2007, les relacions entre Rússia i la UE no passen per gaire bon moment. Un ordre del dia carregat, interessos diferents i una agenda política russa ben plena no presagien gaires èxits per aquesta trobada. La trobada precedent a Samorano acabada en fracàs no ha fet avançar massa les negociacions entre els dos companys econòmics. La qüestió kosovar, la redefinició de la cooperació econòmica actual amb la UE, l’embargament rus de la carn polonesa, i especialment el manteniment de la seva zona d’influència als estats bàltics, són moltes de les espines que segueixen enverinant les relacions diplomàtiques i econòmiques entre les dues potències. Els canvis dels dirigents que governen les potències europees tampoc no contribueixen a millorar les relacions. Des de maig, les discussions sobre aquestes qüestions han quedat en punt mort perquè Rússia no està disposada a fer la més mínima concessió, així que cinc mesos més tard, és com si partíssim de zero.

Fotos: homepage (DWinton/ Flickr), in-box (opendemocracy/ Flickr)