Europa: com et posiciones davant el feminisme?

Deathproof (Foto: The Weinstein Company)

Deathproof (Foto: The Weinstein Company)

Quentin Tarantino els té tots: els “machos” i els incompetents, rosses ingènues i temeràries dones-especialista. “Alguns em consideren un feminista”, citava en un article relacionat amb el nou film del director de culte americà “Death Proof”. La imatge de Tarantino com a pioner dels drets de les dones és insòlita, ja que fins a la meitat de la pel•lícula quatre dones són víctimes d’un excessiu masclisme. Però potser aquesta idea torna a reflectir un moment general de confusió. El món s’ha tornat complicat. El moviment feminista dels anys setanta i vuitanta ha aconseguit amb les seves reivindicacions que la imatge de “la dona” o “l’home” no existeixi més d’una manera tan clara. Dels estats sorgeix la teoria del “Queer” cap a Europa. Els conceptes s’han relaxat i ofereixen espai per a noves definicions.

Un concepte poc clar

Indica molt sobre aquest fet que la revolució s’hagi produït en el pensament i no a la realitat. El feminisme ha arribat a la societat. Cap pregunta. Però hi ha més símptomes. Les dones poden estudiar gairebé sense problemes a Europa. Aconsegueixen cada cop més pescar llocs de treball millor pagats. Ocupen i s’aprofiten del terreny que les seves predecessores van aplanar per elles. A més cal afegir-hi la cada cop més mediàtica imatge de dones en la política, que fa la impressió que la igualtat a la feina està gairebé aconseguida. Angela Merkel a Alemanya, Ségonlène Royal com a candidata a la presidència a França, Julija Timoschenko a Ucraïna: les dones sorgeixen com a figures del poder.

Alice Schwarzer (Foto: Simon Müller/flickr)Polítics dones queden bé a les portades europees, fan difuminar el fet que només 12 dels 122 presidents estatals del món són dones. I encara quan el feminisme pertany a “l’establishment”, la jove generació hi ajuda ben poc fins avui en dia. Així ho esclareix la feminista alemanya Alice Schwarzer al diari setmanal Die Zeit: “les filles del feminisme han pres la paraula a l’emancipació. I així s’han ofès a la feina per les teulades de vidre dels caps –o no han sortit més de l’habitació dels nens.”

Números clars

Els números li donen la raó: així amb un 22 per cent de caiguda dels sous en comparació amb la resta de la Unió Europea, Alemanya és un dels països on la igualtat de drets encara té molt camí per recórrer. També a Noruega, que es presenta com a model de terra de la igualtat d’oportunitats, és una faula segons l’Organització de Dones Norsk Kvinnenskasforeign. Encara que el poder adquisitiu és més o menys igual d’alt per a homes i dones, només una mica més de la meitat de les dones treballen a temps complet i guanyen de mitjana menys que els homes.

Realment és a Espanya on actualment és possible fer una política progressista. Les veus feministes van ser oprimides durant molt de temps en el país catòlic -no va ser fins al 1977 que es va incloure la igualtat entre home i dona a la Constitució. Però en l’últim any, la llei de la igualtat “Ley de la Igualdad” del president socialista del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, es considera en general un gran pas en el camí cap a la igualtat. Aquesta proposa una quota del 40 per cent per als dos sexes en totes les eleccions estatals i en els consells d’administració de les empreses que cotitzen en borsa. Zapatero ja va fer la seva entrada en funcions en el 2004 amb un bon exemple i va cobrir el seu gabinet amb paritat. També Sarkozy ha igualat els seus colegues.

El feminisme està ”out”

Tant destacades feministes europees com la filòsofa francesa Elisabeth Badinter troben que les quotes no són un fet real, sinó com a molt una crossa. Ella critica que amb aquesta quota la diferència de gènere obté una entrada a la Constitució. I mostra el problema del feminisme d’avui en dia: les dones joves han buscat sempre protecció mitjançant lleis en lloc de canviar la condició amb “ganes de polèmica”.

En la nova generació de dones sembla que el concepte feminisme està prohibit: així autores com Marie Nimier, Catherine Breillat o Virginie Despentes escriuen a França sobre pornografia. Són els anticonceptius i l’avortament en el millor camí cap a la democratització? La ministra de Família alemanya, Ursula von der Leyen, ensenya com es poden compaginar família i política. Però la paraula feminisme apareix difícilment al vocabulari de les joves europees.

I tot i això: la “dona” s’adona que no és multitasques, com havia pensat, quan la que havia estat noia de les notícies Eva Hermann inunda el mercat del llibre alemany amb les seves novel•les contraproductives amb el tema “la dona de retorn al forn” –un cop de puny per al feminisme-, i el debat ha de ser de nou revifat. L’ego del feminisme no és suficient. Potser un nou terme aconseguiria trobar-hi un remei. Potser “l’home i la dona” del segle XXI haurien de fer també una passa més enllà –i finalment tractar de manera conjunta el tema de la igualtat de drets.

Fotos: Homepage (©diego_cervo/istock), Deathproof (©The Weinstein Company), Alice Schwarzer (©Simon Müller/flickr), Gleichberechtigung (©diego_cervo/istock)