‘Vintage’. Un anglicisme aplicat en l’enologia per a qualificar els grans vins. El terme, recuperat pels fabricants de tendències de moda, es refereix a la roba antiga de creadors prestigiosos que reflecteixen una autenticitat, un esperit, l’estil d’una època determinada. Aplicat al “sexe fort”, designa un individu únic que, per a més inri, millora amb l’edat. Gaudiu-ne sense clixès!

Daniel Craig, cruixent fish and chips

Qualsevol que digui vintage pensa en Londres, en els autobusos imperials, els estampats Príncep de Gal·les i les estrelles ‘sooo british’, com Daniel Craig. Els ulls d’un blau claríssim, el tors sense pèl, la seva presència irreprotxable amb l’esmòquing. Després d’haver encadenat diverses pel·lícules independents, entre les quals destaca una biografia de Francis Bacon, va participar a Munich (2005), de Steven Spielberg, com a agent dels serveis secrets israelians. Paper per al qual va haver de dur pantalons acampanats i jerseis de coll alt cenyidíssims, sense oblidar les indispensables patilles de mascle d’aquella època. D’emissari del Mossad, el 2006 va passar a ser l’agent secret 007 al servei de Sa Majestat. L’anunci que seria el nou James Bond va fer furor i va despertar passions… però les dones, que no són gaire puristes, troben que, tant amb esmòquing com en texans “efecte segona pell”, l’actor anglès té la mateixa classe.

Daniel Cohn-Bendit, políticament incorrecte

Daniel Cohn-Bendit, políticament incorrecte Amb tan sols 23 anys ja era “Dany el Roig”, el carismàtic líder del moviment de maig del 68 i l’encarnació de “l’anti-tot”. El contestatari es va enfrontar al gran Charles (de Gaulle), que, immediatament, el va enviar a l’altre banda del Rhin, a Alemanya. Ex roig d’aquells que van viure al màxim les experiències comunitàries i col·lectives, Cohn-Bendit es va acabar afiliant al moviment ecologista alemany el 1984. Una conversió realitzada amb èxit: Dany ha entrat en l’era del reformisme i s’ha tranquil·litzat una miqueta –les males llengües diran que s’ha aburgesat- sense perdre l’estil despreocupat. Eurodiputat, defensor acèrrim d’una Europa integrada, el 2005 va recolzar tota l’extrema esquerra francesa partidària del “no” al projecte constitucional europeu. Avui, la melena pèl-roja s’ha transformat en grisa, i fins i tot li sobren alguns mixelins. Però amb pantalons de pana i camisa blava, en bicicleta pels carrers de Frankfurt, el seu carisma no té cap arruga i ell segueix sent un esperit lliure.

Christophe Miossec, Christophe Miossec, el mariner-cantant bonyegut

Acabava d’estrenar-se en la trentena i ja semblava un vell llop de mar d’aquells de Finisterre. Va vagar d’un lloc a l’altre durant molt de temps amb la seva banda de rock, Printemps Noir. Amb la cara bregada per l’escuma del mar, la barba dura, els cabells greixosos i un alè insecticida a causa del tabac, vivia de la malenconia i dels textos crus i desil·lusionats. De fet, Miossec és una barreja de tendresa, timidesa i pudor. El seu últim disc és un canvi de registre; L’Étreinte (L’abraçada) sembla l’obra d’algú relaxat gràcies a la paternitat i a la vida en parella, i no la d’un dur solter en la trentena. Ara s’ha estimat més deixar el seu Finisterre natal i instal·lar-se a la cosmopolita Brussel·les per seguir la seva estimada, d’origen flamenc. Avui, Miossec confessa que aprecia la seva vida d’home casolà que fa passejades en bicicleta.

Daniel Brühl, l’alemany encantador

Amb només 29 anys, l’actor mig alemany, mig català, col·lecciona premis cinematogràfics. Els seus productes: les pel·lícules d’autor político-històriques, com Good Bye Lenin, on interpreta un jove i “nostàlgic” alemany de l’est, o Perfum d’absenta, on encarna un aristòcrata que és membre d’un club de suïcidi als anys vint, sense oblidar que també s’ha ficat en la pell de Salvador Puig Antich. És cert, Daniel Brühl no està moreno, ni musculat, i fins i tot s’atreveix a lluir texans sense forma, sabatilles d’esport i dessuadores Adidas de color verd poma. Però és poliglot, sensible i modest. La qual cosa no està gens malament.

Damon Albarn, roquer amb bon cor

De petit, Damon Albarn escoltava música clàssica, tocava el piano i el violí i vivia en un preciós edifici victorià de Londres. Durant l’adolescència, als anys 80, es feia farts d’escoltar música punk-rock, com la de Mandes, i es va fer un forat a l’orella. Als 90, es va convertir en el líder del grup de britpop Blur, fundat amb antics amics de l’institut. És clar, Damon es drogava, feia ximpleries i portava els cabells a la manera dels Beatles. Després de les típiques expulsions d’hotels i borratxeres de cal Déu, es va tornar a situar, o més aviat es va reciclar, buscant influències musicals en el rap, la música clàssica o la World music. Va crear Gorillaz i The Bad, the Good and the Queen. Avui, amb una companya i un fill, viu al barri de Notting Hill, tant en boga, i fins i tot ha muntat una comèdia musical. Per acabar d’adobar aquesta metamorfosi, l’associació de protecció dels animals PETA l’ha escollit fa poc con un dels vegetarians més atractius del moment.

Fotografies: Soylentgreen23/flickr; pelleck/flickr; Howieberlin/flickr; Benoit Derrier/flickr; Imi Iris/flickr