Una invasió. Un sisme. El passat 15 de juliol, es van deixar anar més de 10.000 bicicletes pels carrers de París, la qual cosa va suscitar primer la curiositat i després l’entusiasme dels francesos. Un mes després del seu llançament, l’operació celebra ja el seu milionèsim usuari. Els regidors estan encantats per aquest èxit inesperat. Aquesta petita “revolució” dels transports es deguda en gran part al (aparentment) innovador concepte de Vélib’: disponibilitat gairebé gratuïta (l’abonament, simbòlic, és d’un euro al dia, 5 euros la setmana o 29 euros l’any), disponibilitat omnipresent gràcies a les 750 estacions que s’han instal·lat.

Desbordada per l’entusiasme dels usuaris, i amb la perspectiva de les properes eleccions, l’ajuntament de París vol perpetuar el sistema amb unes 20.000 bicicletes i 1.450 estacions. No obstant això, l’èxit no ha impedit que hi hagi divergències: un sistema informàtic que de tant en tant falla o un problema d’embús en algunes estacions…

Desenvolupades per JC Decaux, dins del context del seu sistema “Cyclocity”, les Vélib’ s’adien perfectament a les aspiracions modernes: fer de la bicicleta un transport en comú, adequat pel medi ambient i sà pels ciutadans. “La iniciativa retorna una imatge positiva,” diu Judith Perker al seu blog velib.fr, “la d’una ciutat ideal dotada de mitjans de circulació adequats.” Això sense oblidar l’individualisme comunitari.

Tot i que la mediatització és recent, la idea ja té més de trenta anys. Els Països Baixos i les contrades nòrdiques són pioners en qüestió de “cyclomania”. Un exemple? Ja fa uns anys que al sortir de l’estació d’Amsterdam, un aparcament per bicicletes s’aixeca sobre unes quantes plantes i permet als visitants descobrir els encants de la ciutat en bicicleta.

Bandes urbanes

L’any 1998 “Clear Channel” promou a Rennes “Bici a la carta”, el primer servei lliure informatitzat de bicicletes del món, una tendència que de seguida es va expandir per tota Europa. Encara que, ja fa uns mesos, els medis de comunicació francesos van voler fer de Vélib’ l’invent del segle, hem de dir que ja fa anys que els llums de creuament de les bicicletes circulen per la majoria de les grans ciutats del continent (“Citybike” a Viena o “Cyclocity” a Brussel·les).

Els baixos costos d’inversió han permès fins i tot als ajuntaments petits proveir-se segons les seves ambicions. Així doncs, des d’ara, a Gijón, a Astúries, o a Mulhouse (a Alsàcia), es poden enorgullir d’oferir 64 i 200 bicicletes respectivament, petits esforços per grans passejades urbanes.

Dos actors es disputen el mercat : els dos principals magnats de la publicitat i del mobiliari urbà, Clear Channel i JC Decaux. A París, la gratuïtat del dispositiu de l’ajuntament té però un cost: JC Decaux ofereix el finançament per la instal·lació i el manteniment de les Vélib’ a canvi d’un monopoli per penjar cartells publicitaris a París.

Aquest principi del “regal” s’ha reproduït per totes les ciutats on s’ha llençat el lloguer de bicicletes. “Llàstima que les bones iniciatives no siguin sovint res més que conseqüències de maniobres comercials”, així pensen un bon nombre d’usuaris, tot i que estan encantats amb aquest nou mitjà de transport.

Però la bicicleta de lliure servei, que permet descobrir la ciutat de manera ecològica, afavoreix de forma paradoxal el desplegament de la publicitat per tota la ciutat, una altra font de pol·lució, aquesta vegada, visual.

De casa a la feina i de la feina a casa

Si l’expansió de les bicicletes a les ciutats europees continua, perquè no imaginar que la bicicleta pugui ser aviat un tret d’unió geogràfica de la Unió. Els equips municipals francesos ja pensen a una homogeneïtzació dels sistemes de gestió per tal que una sola adhesió pugui obrir als “cicloturistes” totes els sellons de França. I no és pas insòlit imaginar-se que un dia aquesta idea es pugui estendre per tota Europa.

Potser un dia els usuaris seguiran l’exemple una mica boig de la ciutat suïssa de Chaux-de Fonds: allà, lluny de les fites, els abonaments o els cadenats. Bicicletes roses estan repartides per tota la ciutat i cadascú pot fer servir lliurement la bicicleta que trobi pel carrer, deixant-la, això sí, en un lloc visible per a que el següent vianant també la pugui fer servir.