Shakespeare & co, una comuna plena de lletres

Parets entapissades de cultura. Milers de llibres. Dickens, Cervantes, Aristòtil, Nietzsche. Volums antics enquadernats en pell, però també fotografies groguenques pels anys, articles de diari, cartes d’amor, poesies. Estants de fusta, abarrotats fins a dalt. No hi ha res d’aquest temps i tot és meravellosament ple de pols. Som al número 37 de rue de la Bûcherie, a quatre passes de Notre Dame, al paradís perdut de «Shakespeare & Company», la llibreria més bonica de París.  

Aquella generació perduda

Tot va començar el 1919, quan la jove nord-americana Sylvia Bech va decidir crear a la rive gauche del Sena un centre de poesia anglesa, que ben aviat es va convertir en un punt de trobada intel·lectual i un laboratori cultural. Aquí van refugiar-se els escriptors de la denominada “generació perduda”, des de Hemingway a Ezra Pound, des de Henry Miller a James Joyce, qui precisament aquí, gràcies a la Sylvia i després d’anys d’intentar-ho, va aconseguir publicar L’Ulisses.

Els anys i les modes han anat passant, però aquí tot ha continuat com llavors. Les escaletes tremoloses que porten al segon pis, l’olor a fusta vella de les llibreries, el silenci. Una màgia exquisidament demodé envolta també les persones que hi viuen, com George Whitman, l’actual propietari. Molts pensen que és descendent de Walt Whitman, el famós poeta nord-americà del segle XIX. Certament tots dos tenen en comú, a més del cognom, l’amor incondicional pels llibres.

Un cau d’anarquistes

(Foto idlefortmat/ Flickr)Hi ha vaivé de joves de tot arreu: Anglaterra, Irlanda, Polònia, Estats Units. «Som estudiants, escriptors, viatgers sense un ral que ens hi allotgem durant un temps», ens explica Elisabeth, una nord-americana de viatge per Europa. «Visc aquí per alguns dies gràcies a l’hospitalitat d’en George», l’home quasi centenari que, per la seva banda, defineix el lloc com «un cau d’anarquistes camuflat com a llibreria». «Bescanviem l’allotjament per algunes feinetes a la cuina, petites reparacions, amuntegant llibres i netejant el terra», explica Anna, una jove anglesa. Durant les últimes cinc dècades, hi ha hagut almenys quaranta mil convidats en aquesta llibreria estranya i una mica de faula. Pugem al primer pis. Un gat negre dorm tranquil·lament sobre una poltrona. Al costat, un xicot està immers en la lectura de les dedicatòries per a en George. Trossets de vida explicats en un mocador de paper, al darrera d’una foto, sobre un bitllet de metro. Són els joves de l’eurogeneració, que truquen a la porta d’en George (vegeu la fitxa més a sota).

Pollastre al curry & escarabats

(Foto bastian/ Flickr)Ell acull, observa, es complau en silenci. Sembla un actor hollywoodià dels anys trenta, però en versió una mica envellida, amb la barba clara i els cabells “disparats” i blanquíssims (amb un tall bastant original, com es pot veure al vídeo).

Tanmateix, el seu esguard blau cel no enganya ningú. Continua sent el noi entusiasta de quan va prendre el relleu a la llibreria. És un home extravagant, entre angèlic i diabòlic: un veritable “bohémien”. Són les cinc de la tarda. Ens convida a té i un tros de pastís a la seva saleta, com cada diumenge. Aquí és on viu, des de sempre, envoltat i acariciat pels seus llibres. Hi ha gent que declama versos, altres xerren en anglès, altres escolten i altres observen els escarabats a la paret (com jo). Se sent arreu un aroma de pomes cuites caramel·litzades i pollastre al curry. Ell s’ocupa de tot, amb Sylvia, la seva única filla, rossa, poc més de vint anys, espavilada i dolça com el seu pare. Ella serà qui heretarà el tresor de rue de la Bûcherie. Aquí tot es gestiona com als vells temps: res de targetes de crèdit, res de logotips. Només algunes frases, escrites a les parets, com aquella que resum l’esperit d’aquest lloc encantador: «Be not inhospitable to strangers lest they be angels in disguise» (no sigueu poc hospitalaris amb els estranys, podrien ser àngels disfressats).

És obligat comprar un llibre, encara que només sigui de record, amb el segell de la llibreria «Shakespeare & Co. kilometer 0». Sí, a Notre Dame comença el recompte de quilòmetres per saber quan es dista de París. Al voltant de la llibreria tot ha canviat. Els turistes són per tot arreu, el tràfic, els restaurants ètnics, les botigues de souvenirs. Tot va massa ràpid, llunyà, molest. Però ja se sap, la màgia de París és amagada i és precís sortir a cercar-la. I qui ho sap, potser un dia tornarà a passar per aquí.