He quedat amb l’Asa (es pronuncia “Asha”) en els locals de la discogràfica “Naïve”, al cor del barri, si més no sulfurós, de Pigalle. Última entrevista d’una jornada carregada de promocions per la nova promesa del soul que acaba de publicar el seu àlbum epònim. Hi arribo després d’una sessió en directe i observo com, amb una cura quasi amorosa, la cantant fica la seva guitarra dins d’una funda gairebé més gran que ella. L’Asa, no té res de fràgil, però: ulleres quadrades, els cabells en dread i un somriure d’orella a orella.

L’Asa va néixer el 1982 a París. Hi va passar els seus dos primers anys de vida abans que els seus pares decidissin de tornar a viure a l’Àfrica i prenguessin rumb cap a Nigèria. Més tard, els va retreure el fet d’haver marxat massa aviat, de no haver-li deixat temps de créixer a París. Ràpidament, però, es va capgirar i va deixar de veure aquella partença com una maledicció. Va ser aleshores quan va aprendre a estimar el seu continent i a no voler fugir-ne mai més.

Des d’aquell moment, l’Asa considera que és el seu deure explicar-ho als joves africans. “Per què voleu anar a un país on us menysprearan?”, els pregunta. Quan li demano el que ella voldria dir a aquesta joventut que somia amb marxar cap a Occident, l’Asa em contesta que els entén: “quan s’és jove, és normal voler veure altres coses”.

A un altre lloc

De fet, l’Asa va descobrir molt aviat aquesta alteritat: en primer lloc, encara sent un bebè, quan va deixar l’Hexàgon (la França metropolitana) per anar a Lagos; i, en segon lloc, amb a penes vint anys, quan va participar en un programa del Ministeri d’Afers Exteriors per al desenvolupament de joves artistes i en el qual va obtenir una beca que li va permetre de passar tres mesos a França. Aquesta segona vegada, l’Asa redescobreix França, i Europa: sinònim, tot plegat, d’obertura. D’aquesta experiència, en conserva “una imatge d’obertura i d’oportunitats on la cultura és més accessible.”

L’Asa se sent sobretot “agraïda” a les persones que han sabut mostrar-se “acollidores” i que li han “donat ànims”. Lògicament, però, és a Lagos, la capital de Nigèria, a on ara se sent com a casa. Sovint comparada amb Nova York, aquesta ciutat és un mestissatge constant: les religions cohabiten, les cultures es barregen, s’entrexoquen, es xoquen i se’n mofen. No s’ho pensa dos cops a l’hora d’evocar la seva infància a Festac town, un barri que fàcilment podríem anomenar gueto. “Prefereixo parlar de projecte perquè és el que era. Era un projecte atractiu que no ha tingut èxit en tot. És clar, es tractava d’un barri bastant popular i, fins i tot, podríem dir pobre; però, també hi havia molts artistes que hi vivien. Hi havia un sentiment d’amistat i rèiem molt”. No obstant això, l’Asa es pregunta de vegades si ha tingut “una infància exactament feliç”. Nascuda a França, on torna regularment, Asa sap que “hi ve com a visitant”.

Exploradora musical

El fet que sigui una exploradora assídua que no oblida les seves arrels, li permet de portar una mirada crítica a la societat occidental. A França, l’Asa diu prestar-se al joc de la crítica constructiva. Passa de la improvisació, la seva manera d’expressar-se fetitx, a l’escriptura. I queden lluny els concursos de cantants. Dels dos en què va participar, en guarda un bon record i la satisfacció “de no haver guanyat”; així, ens explica que quan escolta la primera cançó que va enregistrar, es diu que encara hi havia un llarg camí a fer.

L’Asa o el contrapeu dels valors clàssics

L’Asa que les corals refusaven a causa d’una veu jutjada massa greu. Aquesta nena que, des del bressol va viure amb un pare fan de la música negra americana, de tendència soul-reggae, és la mateixa que va quedar fascinada per Nina Simone, Marvin Gaye, Aretha Franklin i la mateixa que, més tard, se sentiria atreta per l’afro-folk i seguiria les passes de Tracy Chapman, Erikah Baduh i, fins i tot, d’Ayo. L’Asa se’n recorda d’haver tingut durant molt temps com a únic públic una “multitut imaginària que havia vingut a escoltar-la tocar el seu tros de fusta que feia de guitarra”.

Griot

Des que era molt petita, sap que té “alguna cosa a dir”, un missatge que la seva música melodiosa no altera per res. Dedicada en cos i ànima a allò que ella anomena un “deure”, a transmetre allò que l’habita, l’Asa parla i somriu. I quan l’agregat de premsa ve a comunicar-li que ha d’anar a un sopar, demana uns deu minuts: per explicar-se millor.

Em segueix explicant que viatja i que li agrada la novetat; que se sent “particularment lligada” a França, però que quan hi ve, no se sent a casa seva; hi ve essencialment per trobar “idees, talents” que pugui utilitzar, amb bon propòsit, de tornada a casa. Penses que Europa té una manca de respecte cap als immigrants d’origen africà? A la meva pregunta, hi contesta, visiblement incòmoda, amb una referència als tests d’ADN, al control de la immigració.

“És necessari que els immigrants tornin plens de nous coneixements”, afirma finalment. “Cal que tornin a casa seva, l’únic lloc on poden ser ells mateixos. De què serveix acceptar ser oprimits en un altre lloc quan la nostra terra natal ens necessita?”. Arronsa les espatlles i afegeix: “es diu que Àfrica és un continent subdesenvolupat, però tenim tot allò que els països rics no tenen: amistat, solidaritat, ajuda mútua i somriure”.