La “gàbia d’or”. Quan ets un erasmus a Brusel·les, costa d’anar-se’n. Dos motius són la gent (aquesta ciutat de belgues simpàtics és plena d’expatriats, estudiants estrangers i immigrants) i les festes. Els estudiants del sud “aclimatats” (o arruïnats) es posen a to amb el “botellón”, una tradició consistent a beure davant de la casa d’algú, o en un carrer o parc. La fórmula: menjar, jugar a cartes, i fumar cigarrets a punta pala, o una catximba. El mètode: a poc a poc, i que duri, o “con calma”, com ens diu la italiana Giulia. És normal anar a la discoteca a mitjanit (encara que el rècord absolut són els espanyols que surten de festa a les 3 de la matinada, “hombre”!).

Al nord, la gent s’hi posa abans menjant cap a les 9 del vespre. “Solem anar a restaurants italians, xinesos, locals de pita”, explica la belga Pascaline. “Encara que en el fons depèn del lloc on aniràs en acabat”.

Codi de vestuari: veni, vidi

En un pub, una noia amb minifaldilla i sabates de talons es pren una cervesa rere una altra. “És anglesa”, m’informa un estudiant amb una pinta de cervesa a la mà. Les belgues porten faldilles amb tops moderns, o texans i samarretes divertides. Els grecs i els francesos tenen l’aire elegant de què també tenen fama els italians, que juntament amb els britànics segueixen una tradició d’estudiants “goliardesca” d’anar a les festes vestits segons un tema concret. Els eslovens, hongaresos, polonesos o lituans segueixen més la moda.

Hi ha bastanta diferència en la manera de vestir dels nois per sortir de festa. Al Regne Unit és una estricta combinació de camisa+pantalons. “Els estudiants d’econòmiques o de medicina van vestits més formals”, diu en Florian, d’Àustria. “Em vaig atipar de veure aquells prepotents de França i Brusel·les, engalanats amb Lacoste, Tommy i Polo”, comenta una polonesa. “És com una casta”.

Bibi, bali – vaig veure, vaig ballar

La gent (sobretot noies) de l’altra banda del canal de la Mànega són bastant bons a l’hora de beure. Igual que els seus homòlegs alemanys, austríacs, holandesos, belgues, polonesos o russos. No és cap sorpresa, si tenim en compte que la millor cervesa i el millor vodka (ubrówka o Wyborowa a Polònia, o Sibirskaya “siberià”, Wyborowa “de Moscou”, i vodka rus ZYR, a 30 dòlars per ampolla, d’aigua de manantial filtrada 9 vegades, destilada 5 vegades, i examinada 3 vegades), són d’aquests dos últims països.

Els del sud prefereixen el vi, tant tot sol com barrejat. Entre les varietats més populars hi ha la sangria (una beguda amb fruites i canyella, sucre, conyac o gin), “tinto de verano” (vi negre amb Sprite o un refresc amb gas), o el Kalimotxo (vi negre amb Coca-cola). Al nord d’Europa hi abunda la Bierbauch (panxa birra), mentre que Alemanya té una cultura selecta de cocktails. La gent del centre i l’est d’Europa participen de tot plegat sense tenir preferències en especial (encara que, naturalment, s’estimen més no barrejar alcohols). “ Jak si bawi, to si bawi…drzwi wywali potem wstawi” (si surts de festa, fes-ho de debò… trenca la porta, i després arregla-ho), diu en Micha “el Sant”, polonès.

Els barmans de Brusel·les estan enfeinats servint cervesa (een pintje!, en holandès) per als nois, i kriek (cervesa amb suc de fruita, o més aviat suc de fruita amb cervesa), vi i Martinis per a les noies. “Els estrangers beuen menys que la gent d’aquí”, es queixa l’Alain de Le Cirio, un pub del centre de la ciutat molt concorregut.

Boogie 2night

Els francesos, els britànics, i els suecs sembla que tinguin els peus clavats a terra. Però no veuràs gaire sovint espanyols o polonesos que no estiguin fent bots per la zona de ball (encara que alguns informes descriuen la manera de ballar dels polonesos com “aguantar les parets perquè no caiguin a terra”). La regla és ballar en un cercle d’amics (noies, deixeu els bolsos al mig), o en parelles per mantenir més la distància, parant especial atenció als fatigosos belgues que se’t posen a distància de R&B.

Els amants de la cervesa no es separen de les seves pintes, mentre altres es queixen dels consegüents vidres trencats a la pista de ball. La gent del sud tenen més sensibilitat per a la música, els portuguesos, grecs o turcs evolucionen amb suaus gestos de samba o salsa, cosa que a les noies els “mola”, diu la Pascaline.

L’espectre de músiques va des dels càlids ritmes mediterranis fins al rock elegant de les illes, el hip-hop americà, el cheese britànic, Schlägern o top-10s alemanys, i ritmes disco o techno mesclats per enormes Djs de Benelux. “De gustius” (cadascú amb el que li agrada), que diuen els polonesos. “Però la gent surt de festa amb una barreja de gèneres musicals, diu la Leyre, d’Espanya.

Hora de tancar

Hi ha una cosa que uneix tots els estudiants en relació amb les festes: el sentiment de tristor quan s’acaben. Alguns tenen més sort, com a Bèlgica o a Alemanya, on no hi ha unes hores d’obertura definides. Els britànics estan acostumats que la festa s’acabi a les 11 o a la 1, mentre que els italians protesten amb els seus himnes, i canten la cançó tradicional de Bella Ciao com a protesta. Als polonesos els agrada anar de festa en festa com a la majoria d’europeus, el fenòmen del klubing. Els tenaços espanyols tenen la fama de no anar-se’n fins que els altres ja són fora. I després, es clar, hi ha la cultura anglesa/ alemanya/ polonesa del kebab post-festa. Que ja pertany a un altre article.