Tillman Otto: ‘La gent hauria de poder baixar-se música’

“No m’ho podia creure i encara no m’ho crec. Vaig compartir escenari amb ell fa un mes”. El ‘Gentleman’ sembla apagar-se per moments quan recorda al gegant del reggae sud-africà Lucky Dube, assassinat per uns lladres d’automòbils el passat 18 d’octubre. La veu d’aquest cantant alemany de reggae sona ronca; tot just ha actuat davant de 4.000 fans al Zenith, al nord de París. S’asseu al darrera de l’autobús que el porta de gira, amb la gorra sota la caputxa dissimulant un front arrufat. “No podem seguir aturats en un cercle viciós de bogeria i violència. Però aquesta és la naturalesa dels humans.”

Principis dels noranta a Jamaica. Un adolescent Tillman Otto, enganxat als discos de reggae del seu germà gran, deixa l’escola i se’n va a Jamaica amb una motxilla, a la plàcida ‘pàtria del reggae’ i dóna la primera puntada de peu a una carrera de tretze anys que inclou sis àlbums i hits d’èxit com Serenity. “La música en sí no ha canviat. Però hi ha més tirs, hi ha més corrupció en la política. Pot ser que les generacions següents vegin un mon millor –en tot cas, necessitem aprendre dels nostres pares”.

Cap a Kingston

La mare de l’Otto, una dona de casa, i el seu pare, Hans-Ulrich, pastor de professió, van donar als seus fills un ambient que l’Otto descriu inclinant el cap i pujant les mans en direcció al cel -un ambient estable. “Vaig ser un nen lliure. Quan els pares em deien ja n’hi ha prou, estigues quiet, no em podien fer parar. De vegades s’espantaven. Però crec que t’has de rebel·lar contra els teus pares quan ets un nen. Ara estic aprenent que l’herba creix tota sola” diu, referint-se al seu fill de sis anys, el Samuel, que ja “s’estima molt al Beenie Man” .

(Photo: Rainer Holz/ Four Music Productions)El ‘coneixement de la consciència’ que l’Otto va desenvolupar en el seu viatge personal a Jamaica “va resultar ser un mix entre la curiositat pel lloc d’ on provenia aquella música i el desig d’anar a un lloc on pogués prendre una perspectiva diferent de la meva pròpia societat”. L’abundància de productors, la influència, la creativitat i els estudis de Kingston van fer entendre a un llavors adolescent de disset anys, com Alemanya i Europa estaven prescindint de la inspiració d’una música que per a ell ‘tenia sentit’. “A Kingston no te n’hi pots escapar. Tothom té alguna cosa a fer musicalment, només es necessita una petita idea. En canvi, a Alemanya necessites saber exactament què és el que vols fer, aleshores estarà bé. Després d’estar més de deu anys en aquest negoci, m’he adonat que hi ha una certa mentalitat que considera que el reggae ja no és ‘guay’. Potser a Jamaica tampoc no agrada la música del Shaggy, però n’estan orgullosos. A Alemanya s’analitza massa.”

Un jove Gentleman als 18 anys

Boxejant i creuant el gènere i la política

Va en contra del mateix reggae intentar categoritzar un home que va tornar a donar nom al director de vídeo Ras Kassa, preferint-lo a d’altres que responen al model blanc ‘europeu’ que té bona acollida entre els artistes natius a Jamaica. ‘Alemany, caribenc, hip hop, soul, RnB… Jo no penso en aquests termes, en absolut. Tots tenim els mateixos objectius, però perspectives diferents. Parlo de la globalització. Necessitem trobar un nivell diferent, més enllà de ser francesos, alemanys o anglesos –som massa poca cosa dins el món ‘jah jah.’ Tot i rebutjar els desplaçaments, l’Otto és manté ferm a l’hora de pensar que mai podrà treure un disc en la seva llengua nativa. “L’alemany és la cultura dels filòsofs. A mi m’encanta conèixer el significat de les paraules que em fascinen, però no m’agrada el so de l’idioma. Si cantés en alemany no hagués pogut editar el disc a setze països.”

Pel Gentleman, els grans noms inclouen a el Dutch fent un ‘supporting act’ pel Ziggi, l’alemany-coreà Martin Jondo, els seus compatriotes Mellow Mark i els Mono and Nikitaman. Però també promou la veu femenina en el reggae. L’home que va començar la seva carrera ‘com a cantant de fons’ per la formació de hip hop Freundeskreis, deixa l’escenari a cadascun dels seus tres coristes de soul, incloent-hi la seva parella des de fa anys, Tamika, de Far East Band.

“Visc de les actuacions en directe”, diu el Gentleman parlant d’una indústria amb problemes. “La gent hauria de poder baixar-se música, si és el que volen. Els que viuen en llocs com Sud-amèrica no tindrien música si no fos per l’ internet –hem de trobar la manera que els artistes puguin viure de la seva feina.” Mai ha volgut merchandising, ja sigui de color vermell, daurat, negre o verd, i prefereix la gorra a les rastes. “És tot superficial. El reggae no és fora, és a dins. La gent pensa en l’estereotip d’una persona asseguda a la platja sota una palmera bevent rom, que gaudeix escoltant I shot the sheriff“, riu, traduint-ho a una cançó. “És la musica més política i social que hi ha. És molt rebel i no té res a veure amb el sol”.

On el sol no brilla

El nom de Nicholas Sarkozy sona dues vegades entre els rugits de la multitud del concert, reprogramat després d’una vaga de 24 hores per part del transport públic a França. “És el tracte al qual vol arribar”, diu del president de dretes francès. “Gaddafi. Des d’un punt de vista democràtic, és molt perillós. On arribarem? Veig a aquest home a la televisió i tinc la sensació de que és molt bon actor, aquesta manera que té de parlar…” .L’ Otto tampoc es queda curt a l’hora de parlar de la cancellera alemanya Angela Merkel. “És una dona insulsa, que potser té alguna bona idea, però és una farsant que no té cap poder. Però a la vegada, estic fart de culpar als polítics. És massa fàcil.”

A diferència dels ‘Merkozy’, l’Otto veu Turquia dins la Unió Europea. “La línia és molt fina, però hauríem de moure’ns en aquesta direcció”. El juny del 2005, va col·laborar amb el cantant de pop turc Mustafa Sandal amb el single Isyankar. En el programa televisiu ‘Wetten Das’ de la cadena ZDF, Sandal va dir que no sabia qui era el Gentleman però que de seguida van congeniar quan es van conèixer després que l’Otto volés cap a Istanbul, “una de les meves ciutats preferides sense oblidar-me de Lisboa”, recorda l’Otto. “Estava treballant amb un ídol a Turquia. Vaig escoltar el so de la seva música i vaig veure clar un ‘si, fem-ho’. Era genial per la immigració i per la comunicació. Després d’allò, demanant un doener en un restaurant turc, el que em va atendre em va dir ‘ei, tu ets el Gentleman, tu vas fer aquella cançó amb el Mustafa: emporta-te’l de franc!’”.

‘Serenity’, el segon single del seu darrer àlbum Another Intensity