Andrei KorobeinikAndrei Korobeinik

(Foto rate.ee)

“Per molt important que sigui, el millor que la universitat ofereix als seus estudiants no és l’estudi. Sempre hi haurà un grup de persones extraordinàries que no podries conèixer mai sense anar a classe o frequentar el campus. Persones amb qui discutir d’idees, de somnis i, per què no, també de coses estúpides”. Així comença Andrei Korobeinik, un jove manager estonià, mentre ens endinsem a través dels passadissos de la seva xarxa. Es respira una atmosfera tan poc exsoviètica, que si no sabessis del cert que ets a Tallín, podries pensar que ets a la redacció d’una atrafegada revista americana.  

Però qui és Andrei Korobeinik?

 

Fins fa uns quants anys, aquest noi amb la camisa per fora dels texans, era un estudiant normal. Un de tants que preveient alguna possibilitat en el camp de l’IT, va decidir immergir-se en el món de la Universitat de Tartu, a Estònia, i provar de construir-se un futur tallant bruscament amb el passat.

I sembla que se’n va sortir. És ell, efectivament, el creador de rate.ee, un lloc web que ha canviat la vida dels joves estonians i que, tal com promet ell, està destinat a fer el mateix també en molts altres països. «Ara ens estem concentrant cap als països de l’Est europeu i he de confessar que alguns projectes estan anant decididament bé». Cap a final del 2007 hauria d’expandir-se a 15 nacions i per la pròxima primavera Korobeinik espera que el seu web hongarès entri a formar part del top ten nacional. I vistos els ritmes amb què estan creixent els pressupòsits hi són tots.

 

Una mina d’or

 

En un moment en què ningú aconsegueix deixar de parlar de Facebook, d’inventar neologismes com on se facebooke?, (ens trobem al Facebook?/facebookegem? ndr), molts encara no saben que, per aquesta banda, la xarxa és una revolució que ja s’ha vist. Que ja ha esdevingut tan quotidià que ningú ja no se sorprèn de demanar dos minuts de temps per controlar el compte i respondre els missatges dels amics. El mecanisme és molt simple: s’obre un compte, s’hi pengen fotografies i s’espera que algú les voti. Tan senzill com per esdevenir una mica d’or per al seu creador.

A Estònia, en aquests moments, un terç de la població té un compte a rate.ee. Pràcticament tots els joves entre els 13 i els 22 anys han posat fotografies i es connecten quotidianament al web per contactar amb amics, votar i ser votats. «Quan vaig començar no tenia una idea gaire clara de què faria. Sabia només que aquell no era un bon moment per iniciar un negoci a Internet ja que molts webs que sobrevivien gràcies a la publicitat estaven en fallida. Però sabia que si aconseguia crear un gran xarxa, a involucrar un bon nombre de persones, d’alguna manera hauria aconseguit fer alguna cosa».

 

Aquelles criatures italianes

 

«La universitat és realment el lloc ideal per fer tirar endavant nous projectes perquè sempre hi ha persones extraordinàries disposades a donar un cop de mà. No importa si es tracta d’un matemàtic, un expert de finances o d’informàtica. El que val la pena d’estar aquí és que es comparteix un munt d’idees interessants. Només algunes es podran realitzar, però tan sols discutir ja és una riquesa inestimable».

Korobeinik té les idees clares. «A Itàlia» afirma, «sé que el món de la universitat és una mica diferent respecte al nostre. Els joves s’hi queden bastants anys després d’haver acabat, mentre que a casa nostra és normal abandonar els estudis perquè un banc o una gran empresa t’ofereix un lloc». A Estònia, com en la major part dels països del nord europeu, els joves marxen de casa molt aviat. Una tendència sens dubte cultural, però també estretament lligada a les majors possibilitats de feina. «A Itàlia, un llicenciat en informàtica, si no troba una feina que respecti la seva qualificació, no té cap problema a quedar-se a casa fins als 35 anys», afegeix Korobeinik, i segueix: «a Estònia, simplement busques alguna altra cosa. I t’espabiles a trobar-lo de la manera més ràpida possible. 

Està tranquil, segur d’ell mateix. Ni tímid ni fatxenda: simplement un noi que ha aconseguit fer el que havia pensat, que ha entès com aquelles interminables discussions nascudes al voltant de les taules d’un cafè, quan els exàmens s’acosten i els llibres es tornen pesadíssims, poden transformar-se en un tresor immens. Un tresor de 2,5 milions d’euros.