La desbandada. O, més aviat, la ‘loose’. “L’antic erasmus no sabia que quan torni, casa seva li semblarà lletja; la seva vida, freda; la universitat, avorridíssima; la tele, depriment, i els amics, inexistents”. Són paraules de la Fiorella de Nicola, una estudiant italiana que ha consagrat la seva tesi en sociologia a una ‘Antropologia de l’Erasmus’. I les seves conclusions sobre el que ella anomena ‘síndrome post-Erasmus’ són eloqüents.

“L’any passat a l’estranger és ple d’emocions, de coneixences, de descobertes constants i de la sensació de ser una mica ‘especial’”, confirma l’Aurélie, una orleanesa que va passar per la universitat de Newcastle. “A casa teva, tot torna a ser massa senzill i buit perquè la novetat constant és un dels components de l’experiència Erasmus”. La Juliane, que va anar a estudiar llengües estrangeres a Glasgow, afegeix: “Tornes a casa i t’adones que tot és exactament igual que abans. A dintre teu, en canvi, tot ha canviat.”.

El 2007 Erasmus, el programa d’intercanvis universitaris més conegut de la UE, arrenca amb totes les seves 20 bugies. I xoca de ple amb un veritable èxit. Un milió i mig d’estudiants que se’n van d’intercanvi, universitats enllaçades de punta a punta del continent, i l’equivalència efectiva de les titulacions a tota Europa.

L’única ombra del quadre, que no és present a les estadístiques i els entusiasmes oficials: quan el ‘parèntesi encantat’ es tanca, la majoria d’estudiants tornen, de mala gana i deprimits, a cals pares i al tediós dia a dia. Desajustament amb el seu entorn, dificultat per compartir l’experiència, idealització de l’altre país, abstracció en un mateix… Després de la dolce vita entre vodka i festa, l’aterratge és ple de turbulències, i en els casos més greus pot arribar a una depressió.

Diganòstic: síndrome post-Erasmus

“L’Erasmus és com un ritual de transició contemporani”, apunta en Cristophe Allanic, psicòleg clínic i especialista en expatriació. “En primer lloc es marxa de la ciutat natal, dels pares, per trobar-se en el desconegut entre altres pares/parelles, és una prova.” La qual, un cop s’ha superat, no ha de fer oblidar la necessitat de pensar en el retorn i de tenir-lo present. “Resulta més fàcil anar-se’n que no pas tornar”, adverteix Allanic.

“Tornar al niu, després de descobrir la independència, és el pitjor”, diu en Domenico, de 28 anys, president de l’associació d’estudiants “Planeterasmus”. “L’estudiant encara estarà més deprimit que si hagués viscut sempre en un poble i mai no hagués marxat de casa”, afegeix. Així doncs, s’han acabat les nits de ‘tiramisú-tortilla-quiche lorraine’, les discussions èbries entre polonesos i italians, o els pisos en plan “L’auberge espagnol”!

“Cal tornar-se a acostumar a la normalitat”, afegeix la Mina, de 21 anys, segons la seva experiència. Bàsicament, renunciar a l’excusa de l’accent encantador, a la sensació de ser “diferent”. Conformar-se a tornar a ser un ‘francès’ com els altres, en lloc d’una rara criatura exòtica.

‘Explica el teu any d’Erasmus!’

L’estudiant, tot sol amb les seves vivències, sovint acaba per sentir-se foraster al seu propi país, amb la impossibilitat de compartir aquesta experiència amb el seu entorn familiar. “Com pots resumir una experiència tan rica en unes quantes frases dites a l’atzar?”, diu Pauline, de 21 anys, un dels quals ha passat a Irlanda.

Per mirar de millorar, molts estudiants es dirigeixen a l’associació ‘d’antice erasmus’, freqüenten les ‘international parties’ o es llencen a l’aventura de tenir una parella estrangera. L’esperança que tenen? Recrear de manera artificial una segona edat d’or.

Agnieszka Elzbieta Dabek, secretària general de la Xarxa d’Estudiants Erasmus (ESN) ho reconeix, “molts antics estudiants proposen de manera desinteressada participar en la nostra associació per donar consells o organitzar sopars cosmopolites… Keep the spirit alive!”. En Domenico considera que es tendeix massa a “tancar els estrangers tot sols, en lloc d’introduir-los a la cultura local”.

Erasmus, el principi

Això no obstant, “aquest període de dol”, ente la depressió i la idealització, és “perfectament normal”, segons Allanic. Sempre que no duri més d’unes quantes setmanes. En realitat, aquesta tristesa del retorn no fa altra cosa que marcar l’entrada a l’edat adulta i la pèrdua d’un món ideal. “Si s’ha ideat i facilitat tot per encoratjar els joves europeus a anar-se’n a fora, no s’ha fet res per al ‘després’”, lamenta Allanic.

Correspon, doncs, a les universitats d’encarregar-se del retorn dels seus estudiants i d’acompanyar-los en aquesta transició, “sense que l’experiència pugui acabar en un desastre. Ja que, al capdavall, no correspon als adults, d’ajudar els seus fills a fer-se grans?”. Quan no queden bones excuses…