La PAC, és des del principi una història de superlatius. Primera política europea, primer pressupost de la Unió, primera potència agrícola mundial, però també primer donant de fons -i de lliçons?-, l’assumpte més sensible, suscitant els debats més conflictius. Tot el que s’ha construït des del tractat de Roma, el 1957, perilla d’esfondrar-se amb el trasbals del paisatge agrícola mundial. La PAC té 50 anys i ja és vella?

Vendre a tothom sense comprar a ningú

La PAC, en principi, és una coordinació comuna d’agricultures nacionals per fer de la UE naixent el primer exportador mundial. Normal, les economies surten devastades de la Segona Guerra Mundial: tot està per reconstruir. Manca de mitjans, il·legalitats, disparitats, la PAC retorna a poc a poc les coses en lloc.

Per aixecar el mercat interior, cal, al principi, aïllar-lo de l’exterior. Taxes a les fronteres per limitar les importacions, subvencions als llauradors per ajudar les exportacions. S’importa poc, s’exporta molt: un somni! S’ha acabat la volatilitat del mercat mundial; tanmateix, si més no, s’hi pot vendre els productes. Els avantatges sense els inconvenients, és, sens dubte, beneficiós, però no agrada pas a tots.

Els països pobres acusen llavors la Unió de competència deslleial. El cicle de Doha, iniciat el 2001 per la OMC i enfocat a liberalitzar els intercanvis per ajudar els països més fràgils, ha estat aturat el 2006. L’organització de nacions unides per l’alimentació i l’agricultura (FAO) considera que aquest fracàs l’han provocat els grans productors que no volen perdre els seus avantatges competitius.

Producció taxada

A dins de la Unió, la PAC distribueix subvencions als agricultors per encoratjar-los a desenvolupar les seves produccions. Tanmateix, com els subsidis són proporcionals a les quantitats produïdes, als pagesos se’ls incita a produir sempre més, fins i tot si no és rendible. Com més es produeix, més calés, i això, àdhuc si no es ven res.

A principis dels 80, les produccions agrícoles esdevenen excedentàries. Aquesta cursa pel profit destrueix les economies locals, absorbides per les grans explotacions. La quantitat abans que la qualitat. Això acaba per costar-li car a la Unió, que dóna xavalla als agricultors que s’aferren a les seves subvencions i contra els Estats que es beneficien de la PAC.

Quotes, guarets, retalls entre subvencions i quantitats produïdes, la producció s’ha de limitar. Aquesta segona PAC preveu de reconstruir el teixit rural que ella mateixa ha desmantellat. Tot seguint els consells de la OCDE, reconsidera les seves accions, prefereix la promoció de la ruralitat a la prestació econòmica. Deixa de subvencionar les explotacions deficitàries.

I ara fa 25 anys que la PAC va a contracorrent.

Sagrats francesos!

Tempestes, inundacions, catàstrofes naturals, les collites mundials són cada vegada més dolentes. S’hi afegeixen un augment de la demanda duta per l’ús massiu de biocarburants; canvis de comportaments alimentaris; una oferta a la baixa. Resultat: els preus s’apugen. 95,8% en un any per als cereals. Els consumidors estan ofegats, però els llauradors s’emprenyen perquè no es poden beneficiar d’aquesta puja sobtada, a causa de les quotes imposades.

Ahir, els preus estaven tan baixos que calia comptar amb subvencions per poder sobreviure; avui, són prou alts com per estar-se’n i embutxacar-se el tresor. Els qui ahir en defensaven els avantatges financers, avui ja no en volen més.

Conseqüència, França, el primer productor cerealista i principal beneficiari de la PAC, demana una revisió total de la PAC. Tanmateix, cadascú és molt conscient que la gestió administrativa de l’agricultura és massa sovint ineficaç: cas per cas, fluctuació de preus agrícoles mundials, dificultat per fer la intermediació entre el mercat interior i el mercat mundial.

Des de fa molt de temps, la Unió cerca restablir les tarifes europees a nivell dels preus mundials. Per això, ha disminuït les subvencions, del 38% al 27% en vint anys, segons les dades de la OCDE. L’objectiu és adaptar els conreus a les necessitats dels consumidors. La pujada sobtada de preus, però, accelera la maniobra. La Comissària d’agricultura, Mariann Fisher Boel, ha proposat de suspendre a partir del 2008 els drets de duana. Alguns sospiten que, en cas que capgirin els mercats, la Unió es trobi indefensa.