Jo, jove i capador

Marian Fischer-Boel, Comissària europea d’Agricultura i Desenvolupament Rural, insisteix cada vegada més en aquesta segona faceta: la del desenvolupament rural, per al qual cal assegurar el relleu generacional. L’escàs nombre de joves que en Europa decideix enfocar la seva feina cap a l’agricultura o la ramaderia (només el 8,1% dels ramaders són menors de 35 anys a la UE) és un dels problemes principals d’aquest sector en l’actualitat. La ignorància de les tasques que es poden dur a terme és potser una de les raons d’aquest desinterès. Per aquest motiu, ens hem desplaçat a  Huelva (Andalusia) –zona coneguda per les seves carns i adobs de porc per fer embotits amb denominació d’origen Ibèrica-, per a parlar amb Luis, un jove andalús de 23 anys que ha decidit dedicar la seva carrera professional a la castració de porcs: “La gent no té ni idea, però el capador fa un treball fonamental”.

Més de 300 castracions al dia

Luis s’autodefineix com un amant de la seva feina i ja és un dels castradors més reconeguts de la zona. Va començar a formar-se als 14 anys, quan un capador sense descendents es va oferir a ensenyar-li l’ofici de capar truges: “Les femelles són la part difícil; als mascles els capa qualsevol”. Va tenir la sort de trobar un mestre i ramaders que li van permetre utilitzar les seves trujades. Aviat es va adonar que hi havia molt poca gent que es dediqués a això, i encara menys joves –a la seva província només hi ha 3 o 4 capadors-, per la qual cosa des dels 18 anys ja va començar a treballar com a autònom. Avui, la seva clientela s’estén per Portugal, Huelva, Sevilla i Extremadura. “La part més bona? Que sóc el meu cap i que cada dia sóc a un lloc diferent”.

Ens explica que la clau està en que “s’ha de ser molt bo, sinó ningú no et contracta: no és suficient amb saber fer-ho, cal ser ràpid i no equivocar-se”. Sempre treballa amb dos assistents que van lligant les truges, i així l’ajuden a realitzar amb major agilitat la feina. Dedica una mitjana d’entre 44 segons i 1 minut per a cada una d’elles, per la qual cosa en un matí poden castrar-se entre 300 i 400.

A més, és una feina molt ben remunerada. Treballa de dilluns a divendres, sobretot als matins, encara que excepcionalment treballa els dissabtes i els diumenges i algunes tardes. El preu es calcula segons el nombre d’animals i està al voltant dels 2 euros per unitat. Tot i que l’època de més feina és l’estiu, quan es prepara als animals per a la pastura de glans i fages del desembre, no falta feina durant tot l’any.

A països com Espanya, on la ramaderia porcina és un dels baluards de l’economia -especialment a zones d’Extremadura i Andalusia-, la castració de porcs mascles i femelles ibèriques és elemental, ja que determina l’olor posterior de la carn. De la mateixa manera, és una tasca que es realitza en altres països d’Europa, ja que el bestiar porcí és la segona explotació ramadera del continent, amb 21,7 milions de tones de carn porcina al 2007, només superat per la producció de carn de gallina. Alemanya, Grècia, Bèlgica, Holanda i Irlanda són els països que més en produeixen.

Els mites del camp

Suposant ja la resposta, vam preguntar-li a Luis la seva experiència amb les dones i els joves al camp i, quina va ser la nostra sorpresa quan ens va explicar que es troba amb moltes dones. Entre rialles ens diu que “manen, i molt, moltes manen més que els seus marits”. Al seu treball diari les troba realitzant des de feines comunes i veterinàries fins a treballs com a propietàries.

Piara de cerdos ibéricos listos para ser capados

Els joves, en canvi, no acostumen a estar a les oficines, sinó a llocs de treball inferiors. Dels 6,5 milions de ramaders a la UE (últimes xifres disponibles a Eurostat), el 75,1% eren majors de 45 anys. No obstant, Luis no creu que aquest fet suposi un problema als pròxims anys: “Els que ara treballen pels seus pares, seran els amos després”, opina, mentre insisteix en que no veu una falta d’interès. El que si s’acostuma a trobar són molts immigrants treballant a la ramaderia, sobretot romanesos. Més enllà dels tòpics, ens explica que molts d’ells són veterinaris i que “estan molt preparats”.

Conflicte amb els veterinaris

Tot i la seva importància, és una professió que en certa mesura es troba sota sospita. El castrador es fa autònom per mitjà d’un epígraf legal com a “auxiliar de veterinària”, però els capadors no són veterinaris, o no necessàriament. Els veterinaris es troben en una lluita continua per tal que s’exigeixi als castradors ser veterinaris, ja que la llei espanyola no regula aquest punt. El problema, i en el que es recolzen els capadors, és que molts veterinaris no saben castrar, o ni tan sols s’atreveixen a capar a les truges adultes, per la qual cosa el ramader acaba trucant només a castradors que fan el treball complet. Els castradors, per la seva part, no es neguen a que els veterinaris castrin, el que demanen es que aquells que vulguin realitzar aquesta tasca aprenguin primer i es converteixin en vertaders capadors. “No per haver estudiat veterinària saps capar”.

Traducció: Esther Gil Santos