“No comparteixo l’ús del terme ‘reforma’. És un mot massa carregós per descriure què és el que succeeix a Estònia. És millor parlar de ‘transició’, vist que el tema que s’està discutint no és l’ensenyament d’una sola matèria que s’imparteix una hora a la setmana, com és el cas de la literatura estoniana.”

Amb aquestes paraules, Irene Kaosaar, cap del Departament d’Educació del Ministeri que representa les comunitats lingüístiques minoritàries, enceta la nostra xerrada sobre el discutit procediment aplicat pel Govern d’Andrus Ansip el setembre de 2007, gràcies al qual milers d’estudiants dels instituts russos del país, han trobat una gran novetat que els esperava: l’estonià.

“Si un bon dia decidís traslladar-me a un altre país com per exemple Itàlia o Alemanya què faria sense coneixer la llengua italiana o alemanya? Quina mena de treball trobaria? Desgraciadament, aquí, a casa nostra, hi ha joves estonians i russos que parlen la llengua anglesa entre ells, i, això, no hauria de ser així. Estaria bé que es poguessin usar juntament amb la llengua nacional que està present a la constitució”.

Com és que malgrat que l’estonià ja s’ensenya a les escoles, encara no s’ha aconseguit que formi part de la vida de les comunitats minoritàries nacionals?

Hi ha qui diu que és una llengua difícil però no hi estic d’acord. Segurament, el mètode d’ensenyament de la llengua no és prou eficaç: les notes dels estudiants són gairebé sempre bones però si intentes establir una conversa normal és massa complicat, gairebé impossible. Parlant clar, ja l’entenc, he tingut els mateixos problemes amb la llengua anglesa. Una cosa és estudiar la gramàtica i una altra saber utilitzar la llengua en tots els seus contextos.

Creu que una hora a la setmana de literatura podria canviar les coses?

No, realment no n’hi ha prou; i és per aquesta raó que parlo de ‘transició’. El pla del govern es basa en l’ús de la llengua estoniana en el 60% de les assignatures abans de l’any 2011. S’hauria d’haver començat aquest pla educatiu l’any 2000 però aleshores es considerava que el país encara no estava preparat. Avui dia però, aquí ens teniu. Volem alguna cosa que vagi més enllà de l’ensenyament tradicional. Concentrar-nos més sobre els punts en comú i no pas sobre les diferències.

Com per exemple?

Com per exemple, el fet que tots els pares estimen als seus fills. Hem de partir d’aquest punt i buscar alguna cosa que pugui unir els pares i els fills. Si la llengua esdevé un instrument que es pot utilitzar per a qualsevol cosa, aleshores la seva difusió esdevé més senzilla.

Tot i això, fa uns dies un jove estonià-rus em deia que la seva família i els seus amics són russos i que no li fa falta aprendre l’estonià. I que, a més, al treball, pot utilitzar la llengua anglesa.

Aquestes són les persones a les quals ens haurem d’adreçar per fer-los entendre la importància de conèixer la llengua estoniana. Agafem com a exemple la universitat. Els cursos són tots en estonià i el fet de no conèixer aquesta llengua equival a una barrera enorme pel que a fa a l’ingrés a la universitat i també, en un futur, a l’hora de buscar feina. Malauradament, a casa nostra, massa gent encara pensa en el passat i en l’època d’ocupació de la Unió Soviètica. És cert que és la nostra història, no ho podem negar; però ara som una nació independent amb una llengua oficial garantida per la constitució i composta per persones que vénen de realitats diverses, cosa que ens hauria de servir per aprendre a viure aquest fet com riquesa i no com un problema.

Fa poc he estat a Grècia i m’ha resultat interessant comparar la multiculturalitat grega amb el cas d’Estònia. A Grècia encara es discuteix la qüestió macedònia, els anys de la dictadura i de Turquia, tots tres fets amb la mirada posada encara al passat, mentre seria molt més útil mirar endavant per tal de fomentar un futur millor.

Parlant de futur, com veu el del seu país?

Ja ho sé que sovint em tracten d’idealista, però penso que convertir-nos en una nació no és tan complex. Estònia, composta per dues o tres parts, diferents però que s’integrin entre elles.

Què en pensa de l’acusació que ha fet Amnistia Internacional, en la qual culpa l’Administració de discriminar les comunitats minoritàries russes?

Estic segura que no existeix cap tipus de discriminació a casa nostra i cada vegada que llegeixo alguna cosa de semblant als diàris em costa d’entendre’n les raons. Espero que amb el nostre treball aviat aconseguim fer conèixer algun aspecte positiu de la Nació. Llavors, cada vegada que es parla d’Estònia, es fa per discutir un problema. Pel que fa al recolzament i les crítiques per part de les institucions europees, crec que seria útil per a la Unió, de tenir una sola veu, també per no confondre les persones.