Ser a la moda, és tenir el seu “space”. Rivalitzar per a exposar la pròpia vida privada i les afeccions al “poble planetari”. Un poble sense límits de terme on el veïnat és de mil cent milions de persones connectades d’arreu del món. Una permeabilitat virtual que resulta una ganga per a qui fa anuncis publicitaris i alimenta un fantasma tan antic com Orwell.

A més de la creació simplificada de les pàgines personals i d’altres espais íntims, la multiplicació de les operacions fetes via internet concreta les angoixes: es tem que tota la informació deixada als llocs web, com ara les empremtes digitals, pugui ser instrumentalitzada pels poders públics per tal de controlar la població. El web o una mena de memòria universal indeleble? Per exemple, el periodista francès Yves Mamou es pregunta si “Internet tindrà èxit allí on tots els totalitarismes del segle XX han fracassat”.

Cal admetre que aquesta por prové més aviat del fantasma afavorit per una utilització exponencial de la xarxa i alguns afers de ‘Bigbrotherisme’, pocs però mediatitzats. En trobem un exemple el 2006 amb l’escàndol de la CIA que havia pogut accedir a les dades de Swift, una societat d’intercanvi d’informacions bancàries, fundada a Brussel•les, que es considerava dedicada a l’execució de transaccions financeres.

La pega és que es denega a les administracions públiques allò que es tolera a les empreses privades: així el ‘màrqueting viral’ i altres revendes de les dades personals dels usuaris dels llocs web comunitaris coneixen un desenvolupament exponencial.

El passat 6 de novembre, Facebook proposava una oferta publicitària que permetia als anunciants de tenir accés als perfils dels seus més de 50 milions de membres, (sexe, edat, preferències sexuals, religioses, polítiques). L’enverinament informàtic no necessita un gran reforçament d’equipament: Gmail (la missatgeria de google) ja utilitza l’enviament de publicitat amb un objectiu determinat i tant Microsoft com Google desenvolupen portals de salut [‘Health portal’] destinats a emmagatzemar la informació mèdica dels 300 milions d’americans (amb el risc de fer-la parcialment pública) per a definir millor les seves expectatives. La publicitat, encara més eficaç quan és ultradirigida, resulta una ganga per als anunciants: i són aquests mateixos beneficis els que serveixen per assegurar la gratuïtat dels llocs web “espietes”, és a dir, per garantir-ne l’èxit.

Legislació en línia

Des del 1978, els francesos presumeixen de ser éssers protegits per la Llei Informàtica i de les Llibertats (Loi informatique et libertés) que ha originat la Comissió Nacional amb el mateix nom, la CNIL (Commission Nationale de l’Informatique et des Libertés). Salvat per la llei? No és cert. Aquesta comissió és impotent a l’hora de posar demandes quan les xarxes socials no són franceses, com és el cas en l’actualitat dels gegants americans ‘Facebook’ i ‘Myspace’.

No obstant això hi ha algunes proteccions: el ‘Safe Harbour’, en particular és un acord signat l’any 2000 per les autoritats americanes i la Comissió Europea per l’acompliment de la directiva europea del 24 d’octubre del 1995, que fa referència a la ‘protecció de les persones físiques quant al tractament de les dades de caràcter personal i que també fa referència a la lliure circulació d’aquestes dades’.

Aquest text, a més, ha estat transposat a les diferents legislacions nacionals de la UE però la coexistència de diferents lleis nacionals per a dirigir una geografia virtual que no té fronteres posa problemes de cohesió importants. Thibaud Grouas, encarregat de la missió al si del Fòrum dels drets a internet defensa un sistema de ‘Labelització’ per tal d’aturar els riscos i que permeti d’avaluar si el lloc web és de confiança o no.

Connecta’t o mor!

Entre l’exposició pública voluntària de la identitat pròpia [la e-privacy de cadascú] i l’exigència de protecció contra les intrusions exteriors, la paradoxa és evident. Tothom vol portar la seva vida privada a la borsa del web 2.0, com un capital per fer fructificar, un espai virtual del qual voldria treure beneficis ben reals.

Més que lleis, la xarxa ha de produir al mateix temps que s’universalitza, principis que regeixen la qüestió dels drets individuals. “La vinguda de noves relacions sortides d’Internet necessita una nova ètica, la qual haurà de protegir l’internauta com a individu”, afirma respecte a això Limore Tagil, especialista en noves tecnologies de comunicació.

Sigui el que sigui allò que es busqui, entre llibertat d’expressió i reconeixement virtual, haver de compartir informació privada continua essent el preu a pagar. Caldria també que el sistema educatiu ensenyés, almenys a les joves generacions, el veritable valor de la vida privada –abans de permetre’n el bescanvi.