El preu de la política

Un s’havia de mirar bé l’enlluernador anunci, per a estar-ne realment segur. Al seient de darrere d’una limusina negra hi seu un home gran i mig calb, darrere es pot veure el mur de Berlín. Al seu costat hi ha una bossa de viatge dibuixada. En sí no sembla cap imatge amb un contingut frapant –però l’home gran no és sinó Mihail Gorbatchov, de 76 anys, que fou cap d’estat de la Unió Soviètica, la bossa de viatge és un producte del dissenyador de moda Louis Vuitton i la foto en sí és la nova campanya publicitària de la marca francesa Nobel. La foto ja ha cridat l’atenció i llença en l’aire la pregunta: Polítics i publicitat, combinen?

Polítics i publicitat, combinen? </p><p>

(Foto: ©Annie Leibovitz/LVMH)

No és la primera vegada que el pare de la Perestroika s’exposa com a objecte de la publicitat per plaer. En un anunci de televisió de l’any 1997 feia publicitat per a Pizza Hut juntament amb la seva néta i va recaptar un milió de dòlars, que van anar a parar a la seva Fundació-biblioteca. A més a més, l’any 2000 va afalagar la nova xarxa de línies de la companyia de trens austríaca ÖBB.

També Campanya de FAZ amb Ursula von der Leyen (Foto: © F.A.Z./Agentur Scholz & Friends)el diari F.A.Z d’Alemanya va ocasionar un escàndol, quan el passat octubre hi va aparèixer la ministra de família Ursula von der Leyen envoltada de conills i amb l’eslògan: “Darrere hi ha la intel·ligència d’algú” – una insinuació a l’augment de la quota de naixements.

El polític com a suport publicitari per a productes comercials pot també generar a primera vista moltes preguntes. El publicista de la Universitat Gutenberg de Mainz, el Dr. Marcus Maurer, destaca, que amb Gorbatchov es tracta d’un polític, que ja fa temps que està retirat, i el F.A.Z. en canvi és un diari seriós i és un producte, que te a veure amb la política en un sentit molt més ampli. És la comercialització comercial dels polítics en conseqüència un fenomen marginal? A l’aguait de caricatures i de projectes publicitaris als que fan referència els mitjans, els polítics es mouen en un principi rarament dins del camí de la publicitat.

L’ignorant ajudant de la publicitat

Merkel fährt für Sixt Cabri (Foto: Sixt)A altres llocs sorgeixen campanyes publicitàries que estan al servei de les cares dels polítics ignorants. Sixt, empresa de lloguer de cotxes, no va desaprofitar la posada en escena d’Angela Merkel conduint un Cabrio i amb un nou pentinat. McDonalds va deixar que el canceller Wolfgang Schüssel possés amb els colors nacionals amb l’eslògan: “Àustria es menja el campió del món”. I els polítics François Bayrou, Nicolas Sarkozy, Ségolène Royal i Jack Langen irradiaren moda dins d’un anunci publicitari de l’emissora francesa Europe1. També es va poder veure Tony Blair l’any passat -ex-primer ministre de Gran Bretanya- dins Tony Blair (Foto: no2id)la campanya No2ID, que es preocupava de la supressió de les deportacions a l’illa - i com se li clavava un codi de barres que s’aguantava a la barba de dos dits enmig de la cara.

Clar com l’aigua: els polítics d’Europa no han buscat voluntàriament aquestes situacions publicitàries. La representació normalment seriosa dels polítics als mitjans de comunicació es veu altament alterada en el món de la publicitat: sarcasme, caricatura i falsedat ressonen a la branca dels eslògans. L’observador se sent irritat i així s’aconsegueix el que la publicitat vol: cridar l’atenció.

Des del punt de vista jurídic aquestes publicitats involuntàries es troben evidentment en una “zona grisa”. Si els polítics s’oposen a aquestes publicitats involuntàries o no, és sobre tot per la quantitat de profit que calculen que en poden treure. Però en principi, en cas de causa judicial, els drets generals de privacitat dels polítics representats xoquen amb el dret fonamental de la llibertat d’opinió.

Angela Merkel, que durant la campanya electoral es va barallar amb la imatge d’aburgesada que tenia d’ella la població, va actuar molt intel·ligentment i va compartir amb la població l’alegria pel seu nou pentinat a l’anunci de Sixt. L’ex-ministre d’afers exteriors Joschka Fischer però es va entossudir a defensar el seus drets de privacitat i es va queixar a l’editoral Springer l’any 2006 per la campanya mundial compacte “Big News. Small Size”, en la qual polítics i famosos apareixien dibuixats amb cara de nens. El Tribunal Federal va sentenciar una compensació de 200.000 euros.

Polítics i publicitat: un afer arriscat?

Fins i tot quan els polítics s’hi oposen davant d’un tribunal, la línia que separa la política i la publicitat s’ha difuminat molt abans. L’elector desitja un representat del poble competent, en qui es pugui confiar, i que sembli humà i simpàtic. Per tal de resoldre aquesta intrincada qüestió, els polítics traspassen gustosament la insegura frontera de la publicitat, quan es tracta de guanyar vots per al partit.

Mentrestant, l’aparició a Talk-shows i debats està integrada al dia a dia polític. L’elector busca en una batalla electoral punts d’identificació i el polític intenta oferir-los, tot exposant la seva privacitat en una plataforma pública.

El polític utilitza la publicitat com a mitjà de comunicació, perquè està clar i és lògic, que la publicitat també serveix als polítics. Potser en aquest sentit té raó el New York Times quan afirma rotundament, que l’anunci de Vuitton – Gorbatchov conté “un missatge misteriós amagat”: un periodista de la revista va agafar la foto de la bossa luxosa que es trobava al diari, la va engrandir i va voler llegir-hi un missatge xifrat de l’ex-president rus sobre l’assumpte Litwinenko.

(Fotos: Gorbatchov ©Annie Leibovitz/LVMH); Ursula von der Leyen ©F.A.Z./Agentur Scholz & Friends; Angela Merkel ©Sixt; Tony Blair ©no2id)