El dilluns 19 de novembre, a Brussel•les, va tenir lloc una manifestació a favor de la unitat de Bèlgica. De sobte, sembla que la resta d’Europa es desperti i descobreixi que està passant alguna cosa en aquest país. Però què passa exactament? Jean Quatremer, el periodista del diari francès Libération que segueix l’actualitat europea des de fa quinze anys, analitza aquesta situació.

Què està passant actualment a Bèlgica? Se sent parlar de guerra, això s’està convertint en una cosa molt seriosa…

Afortunadament, no som als Balcans. A Bèlgica la gent no està disposada a prendre les armes! Però una cosa és segura, el país es troba enmig d’una crisi greu: al final es podria escindir en dos. Però això no ha de passar per força ara mateix. Ha nascut una nació al nord d’aquest país: Flandes. Ni el sud del país, francòfon, ni Brussel•les, s’han adonat d’aquest canvi. No obstant això, Flandes reivindica la seva independència. Hem de tenir en compte que aquest país es va crear el 1830 perquè França i Anglaterra ho van decidir. La gent no van tenir res a dir. Reforma estatal rere reforma estatal, es va construir un mur entre les dues comunitats. Un mur en espera de frontera. I és aquesta frontera el que, al meu entendre, està apareixent. És greu que un país s’escindeixi? No n’estic convençut.

Un dels països fundadors d’Europa, un model de cohabitació entre els pobles… aquesta divisió no qüestionaria la idea d’Europa?

No crec que es contradigui amb la idea d’Europa. Europa es basa en un principi de voluntarietat, en el dret dels pobles a disposar de si mateixos. Ara bé, aquí tenim la regió de Flandes que, pel que sembla, ja no té ganes de viure amb el seu veí francòfon. Però els flamencs volen continuar treballant junts dins el marc de la Unió europea dels 27 o dels 28. També és gràcies a Europa que la nació flamenca ha pogut emergir. Europa, després de la seva fundació, pretén precisament, superar el nivell estatal.

En què es convertiran les institucions europees si les dues regions es disputen Brussel•les?

Els flamencs ja no reclamen Brussel•les. És veritat que és la seva capital històrica, però sempre ha estat francòfona. El repte per als responsables polítics flamencs serà estabilitzar el seu territori i controlar que la comunitat francòfona no s’estengui com una taca d’oli al voltant de Brussel•les. Ara bé, els francòfons no volen ni sentir a parlar de negociar l’escissió sense considerar Brussel•les com la seva àrea metropolitana. Els francòfons tenen una veritable obsessió amb aquest tema. I, efectivament, podem imaginar un accés de violència. Pel que fa a les institucions europees, no corren cap risc. La proposta de Charles Picquet, el president de la regió de Brussel•les, em sembla factible. Proposa una “Ciutat-Estat”. Brussel•les es convertiria en una ciutat molt rica perquè cobraria impostos de les institucions.

Als passadissos de la Comissió i del Parlament, què es diuen els diputats i els comissaris? De què tenen por?

De fet, és bastant divertit, perquè ningú no en parla. Ningú no parla del què s’està preparant actualment. És una veritable reacció de negació. Si no se’n parla, significa que no hi haurà separació! Així, tothom mira cap a una altra banda creuant els dits. Però no tenen cap pla.

Foto pàgina d’inici: (liberation.fr blog)