Els agricultors senegalesos contra Europa

És senzill, a Senegal ningú no coneix cap abreviació tècnica de les que utilitzen els funcionaris de la Comissió Europea, cap menys una: EPA, Acords d’associació econòmica. Aquestes lletres toquen de ple als petits productors del país.

“Intentem seguir les negociacions en curs entre els nostres dirigents i la Unió Europea. Si els acords s’apliquen tal com estan actualment, ens precipitarem cap al desastre”, explica Sidy Ba, portaveu d’un reagrupament de productors de cacauets de la regió de Kaolack, a 200 quilòmetres al sud-est de Dakar, la zona productora de cacauets de Senegal.

El 60% de la població del país viu en zones rurals i, segons el banc mundial, una de cada tres persones està sota el llindar de la pobresa i passa amb menys d’un dòlar al dia. Podríem dir que, encara que els EPA es negociïn tan lluny, els petits agricultors els tenen ben presents.

Amb aquests acords, es liberalitzaran les relacions comercials entre la Unió Europea i els països d’Àfrica, Carib i Pacífic (ACP). Aviat s’acabaran les negociacions. D’altra banda, la Comissió Europea espera acabar de pactar-les al final de la cimera entre els caps d’estat africans i europeus, els pròxims 8 i 9 de desembre a Lisboa.

No obstant això, encara falta molt per a que s’aconsegueixi la unanimitat entre els països de l’Àfrica occidental pel que fa als EPA. Els negociadors de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO) van demanar durant el mes d’octubre que continuessin les negociacions i que ajornessin la data fixada per a la signatura dels acords. El seu principal temor és que els petits productors no es beneficiïn de la liberalització del comerç dels productes agrícoles. Segons ells, aquesta liberalització fins i tot podria amenaçar la producció local. Aleshores, als pobles encara seria més difícil alimentar totes les boques.

El cotó i el cacauet, cultius clau

“La prioritat de la zona productora de cacauets no és obrir les fronteres comercials, (Foto: José Lavezzi/ ActionAid) sinó començar per augmentar la capacitat de producció dels petits agricultors. Cal lluitar contra la fam que els devora i donar-los els mitjans per a que en puguin treure profit del seu treball”, continua Sidy Ba.

Awa Ndao té tres filles i un fill minusvàlid. També té cinc néts i viu a la comunitat rural de Ndiaffate, també a Kaolack: “Ja no puc més —es lamenta—, faig tot el que puc per continuar treballant i sobrevivint. Però ja se m’han acabat les forces”. Només amb un o dos àpats al dia, principalment d’arròs, declara: “tenim gana”. “Cada cop hi ha menys carn”.

De moment, l’organització agrícola senegalesa no permet que els agricultors lluitin contra la fam. Aquesta organització es basa en l’omnipresència de grans intermediaris que compren les collites directament als petits productors i les comercialitzen als grans mercats de Senegal; de vegades les compren per exportar-les.

(Photo: José Lavezzi/ ActionAid)

“No tenim prou llavors de bona qualitat i hem d’endeutar-nos per comprar aquestes llavors i l’adob. Quan arriba un període de sequera, ens veiem obligats a vendre el bestiar i les collites a preus molt baixos. Això ens impedeix cobrir les necessitats que ens vinguin d’imprevist”, explica Adam Ibrahim Ndao, de 50 anys, productor de cacauets de la comunitat rural de Ndiaffate.

La situació alimentària encara és pitjor a la regió de Velingara, una zona productora de cotó, situada al sud del país, a 700 quilòmetres de Dakar, a la frontera amb Gàmbia i Guinea Bissau. Aquest any la fam s’ha estès en aquesta regió després de les inundacions que van arrasar la major part de les collites.

(Photo: José Lavezzi/ ActionAid)“Començo a pensar que estarem per sempre més condemnats a passar gana. El meu marit de 80 anys és massa vell per conrear els nostres camps de mill, de cacauets i de cotó, i ara és el nostre fill d’11 anys qui cultiva la mitja hectàrea de terra que tenim”, declara Adama Sabally, de 60 anys, mare de tres nens, del poble de Pakour a la regió de Velingara. “En el millor dels casos, mengem una vegada al dia, i aquest any les inundacions han arrasat les nostres collites; cada cop passem més dies sencers sense menjar”, continua Adama Sabally.

Assegurar la sobirania alimentària

(Foto: José Lavezzi/ ActionAid)“En la situació que es troba Velingara, pels petits agricultors, la prioritat és reagrupar-se en cooperativa per invertir en llavors, en tractors i en reserves de llavors per poder fer front a la fam”, explica Abdoulaye Mballo, fundador de la ràdio comunitària Radio Bantaare i corresponsal de la Ràdio Televisió Senegalesa (RTS).

“És urgent que el Senegal apliqui les polítiques de protecció i de desenvolupament de xarxes polítiques internacionals per combatre la fam i per intensificar la productivitat de l’agricultura nacional”, explica Faty Kane, la jove coordinadora nacional de la campanya senegalesa de lluita contra la fam Kaa KonKo Kele. “Per exemple, aquest és el cas del cacauet, el qual és la base de l’alimentació i permet alimentar el bestiar a Senegal. Desenvolupar el pla permetria deixar d’importar productes com l’oli de soja d’Europa o de Brasil”, afegeix la jove coordinadora.

A una setmana de l’inici de la cimera entre la Unió Europea i Àfrica a Lisboa, el missatge dels petits productors senegalesos és molt clar: desitgen que els països de l’Àfrica occidental puguin copiar els europeus i inventar una política agrícola comuna local. Esperen esdevenir autosuficients i protegir la producció de xarxes agrícoles que són essencials per a la seva economia, com el cacauet o el cotó.

Després de mesos de moltes organitzacions, són molts els que organitzen campanyes informatives sobre els EPA per tota l’Àfrica occidental. Aquests esforços seran prous per a fer sentir les seves veus?

Fotos de: Awa Ndao, Adam Ibrahim Ndao, Velingara region, Abdoulaye Mballo (José Lavezzi/ ActionAid)