“Que ningú no toqui Salazar” sosté Nogueira.

El dia 25 de març el canal de televisió més important de Portugal, el Rtp, va anunciar el nom del guanyador del sondeig televisiu sobre el personatge més important de la història lusitana: Antonio de Oliveira Salazar, dictador que va estar al poder durant 35 anys.

Una victòria que ha estat a punt de dur el país a una crisi d’identitat absolutament impensable. L’enorme 41% dels 200 mil vots totals (nombre desmesurat si es compara amb els nou milions de votants potencials que té el país) amb el qual el dictador lusità es va imposar i va deixar enrere, per més de 20 punts perceptuals, el segon classificat, “l’enemic de sempre” Cunha, secretari de l’organització estudiantil dels Joves Comunistes Lusitans. Un tipus de plebiscit que ha fet suposar a més d’un que els “nostàlgics” de l’Estat Nou podrien constituir un partit veritable. I pensar que, a la llista inicial, el nom de Salazar no hi figurava pas: un simple descuit per part dels autors o bé una absència forçada d’un personatge “incòmode”?

De Gaulle, Churchill i Franco

António de Oliveira Salazar“Aclari-m’ho ràpidament: no hi havia cap possibilitat de fer trampes en el joc. Aquest sondeig representa el pensament dels portuguesos” d’una manera simple i fidel, ens explica Jaime Nogueira Pinto, professor de la universitat de Lisboa, conegut en tot el país per la seva defensa de la figura de Salazar en diferents canals televisius i per haver escrit la biografia del dictador que ja arriba a la 5ª edició.

Nogueira Pinto té un estil impecable, amb la seva jaqueta esportiva elegant i fosca, i la corbata que no deixa veure el coll. El dia és totalment asolellat malgrat que ja ens trobem a plena tardor.L’asfalt desprèn calor i fa que siguin encara més dificultosos els laberints costeruts de la ciutat d’Alfama, proa del castell de Sao Jorge. L’èxit del sondeig, un format, els drets d’autor dels qual els té la BBC britànica, que ja s’ha emès en d’altres països europeus, és encara més impressionant si el comparem amb d’altres “germans” seus: a França el veneçedor ha estat el general De Gaulle, a Inglaterra, Churchill. “ I és que en efecte, tots són perfils totalment afins”, explica Nogueira Pinto. “ Són personatges amb un carisme insòlit, líders que han tingut el control del poder durant molt de temps i han guiat el seu país al marge dels nusos històrics fonamentals”.

No hi tenim res en contra, però no gosem imaginar què hauria succeït si a l’edició espanyola del programa, en lloc del Rei Juan Carlos hagués guanyat Franco, amb qui Salazar, d’altra banda, va establir contactes polítics durant molt de temps, o si en el cas d’ Itàlia (tot i que encara no s’ha emès el programa) s’imposés la figura de Mussolini, amb qui el líder lusità també s’inspirava públicament. Pel fa a l’edició alemanya, per evitar-se problemes, han esborrat Hitler de la llista dels possibles guanyadors). És cert que els panorames polítics són ben diferents: El cas d’Alemanya o Itàlia, l’apologia del feixisme és un delicte (sancionat per la llei entrada en vigor el 20 de juny de 1952) i l’opinió pública no és gens tolerant amb els nostàlgics dels règims dictatorials.

”Cal distinguir entre carisma i política”.

l’escriptor Nogueira PintoPerò encara que a Portugal no hi hagi cap rastre de la guerra, tot i tenir present que justament gràcies a Salazar va quedar fora de la Segona Guerra Mundial, un resultat d’aquest tipus pot tenir un impacte sobre la política actual del país? Nogueira Pinto ho ignora: “Cal distingir entre carisma i política: actualment, qualsevol persona pot apropiar-se d’una part del patrimoni del pensament del teoritzador del Nou Estat.

No és qüestió de dretes o d’esquerres: el timbre d’alarma ha sonat per a tots”. A què al•ludeix, amb aquesta frase ambigüa? “ La corrupció i l’immobilisme d’aquesta política de vegades fan lamentar que no hi hagi persones amb determinació i amb honestedat”, continua explicant el professor, que, amb indirectes ràpides i inescrutables, arriba al fons de la qüestió.

El tema de la credibilitat que té la política dels nostres temps és sovint una qüestió paneuropea. Només cal pensar en la situació familiar de Nicolas Sarkozy, descrita pels mitjans de comunicacio francesos durant el divorci amb la seva ex-dona Cécilia o bé, el “Vaffanculo day” del còmic Beppe Grillo, que a Itàlia ha desencadenat un seguit de revolucions populars que es van iniciar a les pàgines del bloc (el tercer bloc més visitat del món) i que va animar als italians a ocupar totes les places d’Itàlia.

Amb tot, s’ha de dir que la politica portuguesa semblava que havia sortit amb bona forma del semestre de presidència europea després d’haver mostrat algunes figures importants, d’entre elles trobem Barrosso, que és un dels exemples més mediàtics, i d’haver estat un dels promotors del naixement de l’esperat Tractat del passat mes d’octubre a Lisboa.

“En la política, el primer de tot és el respecte: Salazar és una figura que, per integritat moral, dialèctica i competència econòmica, segurament la gent respectava”, afirma convençut Nogueira Pinto. “Pel que fa als valors i les maneres de ser, Salazar i jo som molt diferents: no tenia familia, no havia viatjat mai, no llegia novel•les. No era pas una persona que inspirava simpatia, per molt que tingués un gran sentit de l’humor. Per alguns sectors ens trobem justament al pol oposat, però no per això ignoro Estat Nou (en portuguès Estado Novo), o la II República portuguesa, és el nom del règim conservador, autoritari i corporativista portuguès instal•lat el 1933.