Cada mes, un poc més de la meitat de la humanitat celebra el miracle de la vida, amb més o menys felicitat, sempre cíclicament i amb una regularitat variable. Les dones angleses hauran de triar entre ‘tenir el teu període’ [‘have one’s period’] discretament o bé comportar-se tràgicament com si fossin víctimes del destí, tot evocant la seva “maledicció” [‘curse’].

Algunes espanyoles prefereixen mostrar-se més filosòfiques davant de l’adversitat i no dubten a embellir la realitat. Per això, recorren a la poesia i a les imatges d’ocellets: aquestes somniadores ibèriques diuen, doncs, que tenen [‘la periquita’], nom aquest (en forma de ‘perica’ o ‘perico’) que també pot fer referència, amb un estil i una finor que tots els europeus sabran apreciar, a la coneguda gibrelleta tradicional.

Al nord dels Pirineus, les franceses ‘tenen la regla’, les alemanyes [‘seine Tage haben’] ‘els seus dies’, fins i tot es mostren ‘indisposades’. A l’Est, les poloneses substitueixen la tradicional excusa de la migranya per un ‘jestem niedysponowana’ [‘no estic disposada’] o diran, més originals, que ‘ha vingut la seva tieta’ [‘ciocia przyjechaa’]. Però aquesta excusa no dissuadirà pas els alemanys mascles que afirmen, confrontats al síndrome pre-menstrual de les seves companyes, que un ‘bon mariner també navega pel Mar Roig’ [‘ein echter Seemann fährt auch auf dem roten Meer’].