‘Eastgate’. Això és el que es pot llegir, amb lletres grans, al rètol del centre comercial. El nom disposat horitzontalment, ressalta damunt el fons dels nombrosos blocs de pisos que omplen el paisatge. Als carrers, se sent parlar “la llengua de la zona”: el rus.

A ‘Marzahn’, un barri berlinès de 103.000 habitants, 28.000 persones viuen amb un record de Rússia, més o menys borrós, en un racó del cap. La majoria dels ‘russos alemanys’ o ‘alemanys de Rússia’, com se’ls anomena, tenen la nacionalitat alemanya. És una herència de quan van ser expatriats per un llarg període de temps.

La història d’aquesta gent remunta als anys 1760, època en què “la invitació de Caterina” comporta el desplaçament de 30.000 alemanys cap a l’Est del continent: “Caterina II de Rússia va demanar a un bon nombre d’alemanys, coneguts com a bons treballadors, que intervinguessin en la colonització per tal de desenvolupar zones agrícoles al sud de Rússia i especialment a l’Ucraïna actual, que era sota domini rus”, exposa Frank Tétart, geopolitòleg i responsable de recerca d’un laboratori de política, el LEPAC (Laboratori d’Estudis Polítics i Cartogràfics).

Aquells alemanys vivien junts, es beneficiaven de nombrosos privilegis i així preservaven la seva ‘germanitat’. Encara que, més tard, Lenin els donés un estat, ‘la República Socialista Soviètica Alemanya del Volga’, durant la Segona Guerra Mundial, que enfronta l’URSS i Alemanya, aquesta situació d’estabilitat precària s’acaba: la població alemanya és deportada cap a Sibèria i cap a les repúbliques de l’Àsia Menor, que avui en dia són el Kazakhstan o l’Uzbekistan.



Un Eldorado alemany

D’ençà de la caiguda del mur de Berlín, s’obren noves possibilitats per a aquesta població. La nacionalitat alemanya que han rebut en herència els dóna dret a una segona vida al país dels seus avantpassats. Així, a partir del 1990, faran valer la seva situació d’“Aussiedler”, és a dir, repatriats. Com que a Alemanya preval el dret de sang, poden mantenir la doble nacionalitat. Què venen a buscar, segles després de la partença dels seus avantpassats? Sovint han perdut tot lligam amb Alemanya. No obstant això, per a alguns d’ells, aquest viatge és un vertader retorn als orígens, una decisió motivada pel desig de tenir una vida millor en un país d’adopció.

Eduard Walz, un adroguer instal•lat a Lichtenberg, va deixar els Urals el 1990 per instal•lar-se a Berlín. Va aprofitar aquesta “oportunitat”: “La doble nacionalitat ens va permetre d’anar-nos-en, atès que, a Rússia, les perspectives de futur eren limitades”. Vassili Sagasdachny, membre de l’associació russa Schalasch, forma part de la segona onada de repatriats, la dels anys 2000. Mentre vivia humilment al Kazakhstan, va voler “veure com era la vida a Berlín”. Actualment, no se n’aniria per res del món.

Encara que durant els anys 90 les autoritats alemanyes no vigilaven gaire, a partir d’ara seran més severes: s’ha reforçat la llei d’immigració. El procediment administratiu és complicat i pot durar uns quants anys. D’ara endavant, tothom qui vulgui fer valer els seus drets ha d’haver nascut abans del 1993.

Els primers passos cap a la integració

D’entrada, els “russos alemanys” van intentar reunir-se amb els membres de la seva família, als barris on l’Estat havia instal•lat les primeres comunitats exclusivament russes. A Berlín, ‘Marzahn’ és la ‘colònia’ més gran de la capital. Tot retractant-se, l’estat alemany imposa quotes per ‘Land’ des del 2002 per tal d’“afavorir la seva integració”. No obstant això, els nens van a l’escola, els joves estudien, els adults treballen o busquen un lloc a l’administració. La integració està en marxa, encara que, a Berlín, el mercat de treball ofereixi poques oportunitats.

És d’aquesta manera com Eduard, desprès d’una formació de fuster finançada per l’oficina d’ocupació, va canviar ràpidament de sector perquè “un no es pot guanyar la vida decentment fent de fuster a Berlín. És una feina massa mal pagada”, pensa. El seu taller aguanta gràcies als clients i als amics russos que viuen al barri: “Aquí, no puc competir amb les grans cadenes de distribució com Kaufland”, explica.


Parlar alemany és la condició sine qua non per trobar una feina. Encara que abans el parlaven el 70% dels primers repatriats, en l’actualitat, només poc més d’una quarta part dels que han arribat més recentment és germanòfona, considera Frank Tétart.

“Els joves tenen més sort perquè van a l’escola. Aprenen l’alemany, encara que no el parlin a casa”, explica Valentina Zapp, cap de projecte de Schalasch. Cada dia, ajuda nombrosos joves a trobar un lloc en una formació per a l’aprenentatge o bé a redactar una carta de proposta de feina: “Després d’un any de formació, continuen els estudis normals. Però el sistema educatiu alemany és massa elitista. Berlín dóna poques perspectives”, continua.

Una identitat compartida

Anna Mamonov té 25 anys. Va arribar a Alemanya amb la seva mare quan tenia nou anys. Per a ella, com per a tots els joves, la qüestió de la identitat no sempre s’ha resolt: “Tinc la impressió d’haver estat separada de la meva infància i del meu país”. Se sent integrada a la societat però primer es considera russa. I els que ja han nascut a Alemanya? Per a ells, és tot el contrari: encara que sentin parlar rus a casa, de vegades no volen aprendre’l perquè a l’escola i amb els companys només parlen alemany. L’associació de Valentina proposa en aquest cas una iniciació a la llengua russa per als més petits.

Tot i aquests esforços, els alemanys conserven massa sovint al cap la imatge de l’‘Asi’, el beneficiari de l’assistència social, quan es troben amb aquesta població russa repatriada, percebuda com una munió de ciutadans de segon ordre. Una situació que pateixen els russos alemanys, com explica Eduard: “Financerament, estem més bé que a Rússia. Però pel que fa a la resta… Aquí no som tan lliures. Estem sotmesos a massa pressions. Hi ha massa lleis. Per mi, la pàtria russa continua sent la meva pàtria.”

Nits boges a la discoteca russa ‘Outre-Rin’

Fotos : Marzahn (LutzSchramm/flickr) ; (new9678/flickr)