A Sevilla no hi ha cap cruïlla d’avingudes més sorollosa i més poc atractiva que la d’Eduardo Dato amb Ruiz Cavestani, però aquí és on l’artista Gonzalo Conradi, de 31 anys, té l’estudi de la feina. Penjat d’una cinquena planta, el seu balcó és un aspirador de llum que la vomita cap a dins. La seva sala és un fanal atapeït d’enormes quadres desordenats. “A la nit ho aparto tot, estenc un matalàs i em poso a dormir amb la meva parella”, comenta de passada. Al fons d’un estret passadís hi ha la sala on pinta i juga a dards per “aguditzar la concentració i projectar el pensament”.

L’estudi està ple a vessar de quadres realitzats amb tinta xinesa, guaix o esprai sobre el món del flamenc, els quals s’exposen al Centro Andaluz del Flamenco des del 21 de desembre del 2007. “Va ser a Alemanya on em va atrapar el compàs del flamenc”, precisa l’artista. Del 2002 al 2004 va viure a Dresden i a Greiswald, seguint la seva enamorada alemanya, amb la qual parlava en francès després de conèixer-se a Lió, on Conradi va acabar els estudis d’Art. “A Alemanya m’emportava 50 euros diaris cap a casa tocant la guitarra i venent quadres al carrer. A força de tocar al carrer em vaig adonar que en la música primer s’ha de dominar la tècnica i, només després, posar-hi el cor. Des d’aleshores, no he deixat de perfeccionar el compàs –el ritme– del flamenc.” Avui intenta que aquell equilibri es tradueixi a la seva obra pictòrica perquè considera que la pintura “és el cos de la música”. No endebades, la seva etapa més recent està atapeïda de cantants i ballarines de flamenc, músics i tota classe de signes rítmics.

Selecció de quadres sobre músics flamencs

La vida que fa mal

“Dec moltes coses als meus anys de rodaeuropes, durant els quals vaig passar molt fred exterior i interior”, destaca en parlar de la seva primera etapa pictòrica: l’etapa Em fa mal. “Va ser la meva travessia del desert després d’un desengany amorós a Espanya. No tenia amics i només em comunicava en francès amb la meva nova enamorada i en alemany amb el meu cap del Teatre Vorpommern de Greiswald, on treballava de cartellista.” El discurs de la seva obra en aquesta etapa és punyent, dolorós, rabiós. “Jo era un porc espí rondinaire que ningú podia abraçar, perquè estava barallat amb tothom.” Aleshores va descobrir, decebut, que a “l’Estat no li interessa el nostre cor, sinó la nostra contribució a l’Estat”.

Així que se’n va anar a Londres i es va unir a un grup de joves artistes amb la intenció d’ocupar cases i crear junts. “Era a Hackney, un dels pitjors barris londinencs i, nosaltres teníem una de les pitjors pintes del barri: andalusos amb pocs diners i molta gana”. Conradi va obrir set cases en total: hi va arribar com un aprenent i se’n va anar amb un màster d’ocupació. “Recomano a tothom la violació de domicili; és una activitat molt sana”, afirma sense ponderacions.

Preocupat per “retirar l’art del mercat”, es va cansar de seguida de Londres: “És una puta botiga on tot es ven i, si no tens diners, no interesses. A banda d’això, els meus col•legues s’havien acomodat amb petites feines que els donaven diners per drogar-se. Es drogaven massa. No és que estigui en contra de les drogues, sinó que estic en contra d’amargar-se darrere les drogues. Jo, quan em drogo, ho faig per fer sorgir les meves pors i els meus fantasmes interiors.”

Selecció de quadres: etapa Em fa mal

Vitalisme en verd

“Fart de rondinar, vaig decidir canviar quan em vaig adonar que a la vida és més eficaç un petó que una hòstia.” Torna a Espanya, torna a enamorar-se i, una nova etapa: l’Informalisme vitalista, una immersió a l’abstracció absoluta. Quina capacitat d’enamorar-se tan envejable, oi? “Mira, qui ho envegi té una xerrada pendent amb el seu cor. Hi ha gent que quan se li mor el gos després d’haver-ne tingut cura i d’haver-lo estimat durant tota la seva vida, li fa tan mal que decideix no tornar a tenir gos mai més. Els passa el mateix amb l’amor”, argumenta a favor d’obrir-se a l’amor, la base de l’obra d’un artista.

Ara, els colors vius i els grans formats prevalen en l’obra d’aquest pintor i escultor expansiu i gestual. “Abans, els meus quadres estaven atapeïts de blancs, vermells i negres, una combinació molt dramàtica”, explica l’artista. Més tard, els arbres li van fer descobrir el verd i li van ensenyar a tenir fe en la vida: “Em continua sorprenent que d’una gla en surti una alzina enorme. Avui, per ell, l’arbre representa el símbol de la perfecció pel fet que “tiri cap amunt buscant llum i aire i també cap avall buscant aigua i foscor”.

Selecció de quadres Etapa Informalisme Vitalista

Entre regals i mercat

Els seus quadres estan escampats per tot el planeta: Austràlia, Japó, Mali, Alemanya, Itàlia, França, Anglaterra, etc. Molts d’aquests quadres els ha regalat i, això li ho retreuen les persones més pròximes. “Diuen que no valoro la meva obra, però a mi m’encanta regalar; l’art s’ha de regalar perquè és amor”, es defensa Gonzalo. No obstant això, ja no fa escarafalls del mercat: la seu a Bucarest de la multinacional Tercialia, dedicada al negoci immobiliari, té un acabat interior artístic dissenyat per Gonzalo Conradi. A més, s’ha embarcat en el disseny del nou disc de la cèlebre cantant de flamenc Macanita de Jerez i, gràcies a Ricardo Pachón –el gran gurú de la indústria del flamenc a Espanya– possiblement treballarà en l’escenografia d’un futur espectacle per a la Bienal del Flamenco de Sevilla al 2008: “Una cosa que tinc gairebé definida completament al meu cap”, conclou l’artista.