Tornen a la Berlinale cares conegudes, directors que tenen el recolzament de la crítica, que ja fa anys que dirigeixen i que de moment, són els que compten en el panorama del cinema europeu. La llista de directors passa pel txec Jirí Menzel, els francesos François Ozon, Jacques Rivette, Olivier Dahan i André Téchiné, els britànics David Mackenzie i Richard Eyre, els alemanys Christian Petzold i Sam Garbarski, l’austríac Stefan Ruzowitzky i el danès Bille August. A més a més de l’italià Saverio Constanzo, l’única cara nova del festival, fill del conegut periodista intalià Maurizio Costanzo, que monopolitza la televisió italiana canal 5 (canal propietat de Berluscoi).

¿On són les noves tendències, les alenades d’aire fresc, els joves talents i, en definitiva, les innovacions que han caracteritzat el cinema europeu i l’han fet punter en el transcurs de la història del cinema? Sembla que tal com van les coses, no hi ha espai per a noves aportacions i noves visions . Ara, el que més es porta, són les grans produccions (El perfum [de Tom Tykwer], Alatriste [d’Agustín Díaz Yanes]) i les biografies que arriben al cor (The Queen [d’Stephen Frears], La vie en rose [d’Olivier Dahan], Good bye Bafana [de Bille August]). I a falta d’idees, de cara a taquilla, sempre resulta.

Els curts en l’oblit

El futur del cinema europeu es troba, així com en els altres cinemes del món, en els curtmetratges. El cinema en curt és l’inici de tot, és necessari, i necessita un cert recolzament per poder créixer i donar l’oportunitat a nous talents que donen vida al cinema. Aquest any hi ha tres curtmetratges europeus nominats a la cerimònia dels Oscar: Helmer and Son (de Soren Pilmark i Kim Magnusson des de Dinamarca), Binta i La Gran Idea (de Javier Fesser i Luis Manso, des d’Espanya) i Éramos Pocos (de Borja Cobeaga també des d’Espanya). Aquesta és una gran notícia que s’ha d’elogiar i esperem que obtinguin alguna recompensa. Però, realment, a Europa hi ha un estancament cinematogràfic que prové, en gran mesura, de la falta d’inversió en noves idees i nous talents, provocada així mateix per la reducció d’assistència d’espectadors als cinemes.

Cada vegada es va menys al cinema i cada vegada les produccions europees s’encaminen més cap a allò rentable: adaptacions de novel·les que s’han convertit en best-sellers, biografies de personatges històrics i famosos, recreacions d’època… Els espectadors es queixen del preu de les entrades i inverteixen en ordinadors més potents per descarregar-se les pel·lícules i practicar el cinema a casa. I aquest peix que es mossega la cua, que fa que les inversions cinematogràfiques es redueixin progressivament als noms ja consagrats, que són els que es mouen de festival en festival, no permet que el cinema europeu rebi nous aires i s’oxigeni.

Obertura de mires

L’altra és que des dels corresponents departaments de cultura o de les televisions de cada país, es fan subvencions que en certa manera ajuden alguns joves talents a fer-se pas enmig del conglomerat de la gran pantalla. El català Marc Recha (Pau i el seu germà, Dies d’Agost) és un d’aquests noms que fa uns anys que sonen en certs festivals. Un cinema diferent, que sovint es converteix en documental, oníric i massa real, a vegades. Doncs aquí és on passa un altre dels mals del cinema, o bé, de l’art en general. I és que les noves tendències costen d’empassar, les noves idees indigesten més d’un, i en definitiva, o algú planta cara i decideix embarcar-se en una altra experimentació, o el cinema europeu no deixarà de repetir la mateixa fórmula que fa anys que s’assumeix per acontentar els espectadors. Directors com Marc Recha, que gràcies a subvencions han pogut fer-se un lloc en el món del cinema europeu, no reben l’assistència de públic que haurien de rebre. Molts productors i molts espectadors prefereixen el cinema de sempre, i els aires frescos que tan necessita el cinema europeu no poden bufar. Els canvis en l’art no són tan fàcils, i sempre hi ha reticències i males cares, i per això els joves que fan curtmetratges ho tenen tan magre, i per això diem que a la Berlinale hi tornen noms coneguts i que hi manquen noves promeses. Així com al continent europeu en general, hi fa falta un replantejament, i una obertura de mires.

El cinema evoluciona, a Europa i arreu del món, i els espectadors també juguen un paper importantíssim en aquesta evolució. No hi ha pel·lícula sense públic, i això fa que moltes vegades es tiri pel dret, és a dir, pel negoci. Si s’omplen sales per veure les grans produccions, i les noves iniciatives es queden amb les butaques buides, no hi ha canvi que s’aguanti. I sense públic a les butaques, no hi ha diners per a un cinema europeu diferent i trencador.