Un 60% d’atur, un mercat negre prolífic, un PIB de 1.000 euros per any i per habitant i una corrupció endèmica: en la situació econòmica de Kosovo no tot són flors i violes. I per qui té l’oportunitat de deixar el país, la tornada pot ser opcional.

Un exemple d’aquesta fuga de cervells que amenaça d’enverinar tota l’Europa de l’Est: Polònia. Tot i tenir una economia pròspera, molts joves diplomats no s’ho han pensat dos cops a l’hora de migrar cap a l’Oest, atrets per les sirenes europees. Actualment, el govern de Varsòvia intenta fer-los tornar, però és inútil.

Aquesta situació té poc efecte entre la joventut kosovar. “Per què hauria hagut de treballar a Suècia?”, pregunta Miranda, una jove informàtica, que va treure’s el títol de màster l’any passat a Escandinàvia. “M’hi van proposar un lloc de treball, allà, però vaig rebutjar-lo per tal de tornar a Kosovo. Perquè aquí puc treballar pel futur del meu país.” Miranda forma part de la jove generació, que sortia de la infantesa en el moment en què hi hagué els atacs de l’OTAN sobre Sèrbia del 1999. Aquests fets els van permetre de poder estudiar, cosa que no havien pogut fer els seus pares, que van viure les repressions culturals de l’era Milosevic. Entre el 1986 i el 1999, la universitat de Pristina va estar tancada de facto als albanòfons que, tanmateix, hi eren majoritaris: l’ensenyament era únicament dispensat en serbi.

Visions de futur

Miranda considera la seva experiència a l’estranger com un avantatge per al desenvolupament de Kosovo. “Ara que he tornat i que treballo, per què no pensar de col•laborar, en el futur, amb laboratoris de recerca a Suècia? He après a conèixer aquest país i ara hi tinc contactes. Podríem crear una empresa a Pristina i enviar-hi altres joves a formar-se. Així, la meva experiència podria servir als altres.”

La joventut kosovar, que representa prop de la meitat dels dos milions d’habitants que hi ha, considera important tenir d’ara endavant l’oportunitat d’anar-se’n a estudiar o a treballar a l’estranger. Però el retorn al país no és una excepció.

Velmir i Besart, dos estudiants de relacions internacionals de la universitat de Pristina, encara no han deixat Kosovo i ja tenen clar que tornaran a casa. El primer voldria marxar a França, el segon als Estats Units.

“Si vull marxar, és principalment per tornar”, explica Besart. “Per a portar aquí tot el que pugui aprendre , idees noves, noves experiències”. Aquesta voluntat de tornar, Besart l’explica a partir de la Constitució. “S’hi pot llegir que hem de servir Kosovo,” precisa. “Però és més que un deure. No sé com expressar-ho amb paraules, és una cosa que ens commou.”

Beques i visats

La universitat de Pristina anima els estudiants a marxar i l’Oficina de Relacions Internacionals no amaga les seves ambicions, malgrat les dificultats. “Prop de 200 estudiants marxen cada any a l’estranger, però només 50 d’ells disposen d’una beca d’estudis. Els altres marxen gràcies als seus propis mitjans,” comenta Jehora Lushaku, la responsable de l’Oficina. “Un dels problemes més grans és l’obtenció d’un visat. No formem part de l’espai europeu i el procediment és llarg i car, uns 60 euros per estudiant”. Pel que fa a la destinació, Europa és la que té l’aprovació dels candidats a la marxa, perquè molts kosovars hi tenen família emigrada.

Quan Miranda, Velmir i Besart diuen que volen tornar amb noves competències a Kosovo, segueixen indirectament la política aplicada pel seu govern: “l’enviament d’estudiants a l’estranger respon a vegades a una demanda molt específica. Si per exemple, el ministeri d’Energia s’adona que necessita dos especialistes en una matèria concreta, proposarà dues beques per marxar a estudiar-la i a la tornada els donarà feina”, destaca Lushaku.

Per tal d’avenir-se amb el model europeu i facilitar els intercanvis, la Universitat de Pristina vol integrar el procés de Bolonya progressivament. “El nostre objectiu no és tan sols de fer marxar els estudiants sinó també de fer-ne venir, de tota Europa. L’any que ve, s’aplicarà un nou programa. El ‘CEEPUS’ (Central European Exchange Programme for University Studies): Marxaran 100 estudiants de la facultat i n’acollirem 100 d’estrangers.”

Organismes estrangers com l’Institut Francès, el Goethe Institut o el British Council també proposen finançaments per animar els joves a marxar. “Fan signar contractes als estudiants, amb una clàusula que els obliga a tornar un cop hagin acabat els estudis”, continua Lushaku. “Aquests organismes també volen lligar els joves diplomats a Kosovo, on fan més falta”.

Generació post-1999

“Els joves que marxen avui dia tornen, perquè saben que tenen millors oportunitats que els altres per a trobar un bon treball aquí,” constata Ilir Hoxha, responsable d’un projecte destinat a la joventut, finançat conjuntament pel Banc Mundial i el govern de Pristina. Ilir mateix va obtenir un Master en gestió de sistemes sanitaris a la prestigiosa London School of Economics (LSE), a Anglaterra. “Abans de la guerra, els qui marxaven ho feien per desesperació, atès que el futur no existia a Kosovo. Avui és diferent. Accedir a la independència és un gran desafiament susceptible de portar efectes positius però difícil de substituir. Necessitem els nostres joves, perquè això passi,” considera encara Hoxha.

Si els joves diplomats estan disposats a tornar i quedar-se a Kosovo per a construir un nou país, què passa amb els més pobres? Miranda és ben conscient de la resposta: “Només somien de marxar als Estats Units per treballar. Farien l’impossible per fer-ho. És per això que hem de fer créixer el nostre país, perquè una majoria tingui ganes de viure-hi”.