Vaig quedar amb Miloš Lazin en un restaurant del Marais, en un petit carrer sense sortida: l’establiment, japonès, no feia gaire bona pinta. A Miloš, que ja hi està acostumat, se li fa la boca aigua només de pensar en els gelats de farigola o de rosa que acostuma a demanar aquí. Aquest director iugoslau que va muntar nombrosos espectacles als escenaris nacionals dels Balcans fins el 1989, des d’aleshores viu com un parisenc que no passa desapercebut.

Abans d’expatriar-se, Lazin era un home compromès contra totes les formes de nacionalisme. És un record de la fragmentació de la seva regió natal: el dramaturg rebutja la violència, aquella que ataca la seva identitat, per força, iugoslava. Avui, lluita per evitar l’oblit i perquè no puguin “inventar-se una identitat sèrbia o croata” a partir de no res. No vol disparar un tret a la “seva infància iugoslava.”

França, asil involuntari

Antic professor a la facultat d’art dramàtic de Belgrad del 1982 al 1990, director artístic del teatre de Belgrad Atelje 212 del 1985 al 1987, va començar produccions teatrals arreu de l’ex-Iugoslàvia. Avui, quan parla amb entusiasme de la nova generació de directors dels Balcans, cita a tot arreu noms bosnians, serbis i croats.

Per ell, l’origen ètnic no té cap importància: “la ciutat amb la qual m’identifico més és Sarajevo”. No és cap coincidència: la capital bosniana és la ciutat més cosmopolita de l’ex-Iugoslàvia. “És conscient de les seves riqueses”, continua el dramaturg.

Durant l’adolescència de Miloš Lazin, el rock made in Balcans pren volada, precisament a Sarajevo. Aquesta és l’època que l’ex-Iugoslàvia s’obre al món occidental: “En aquell moment, tots somiàvem el capitalisme”, recorda, amb un bri de nostàlgia. Fascinat ja pel teatre, Lazin llegeix Peter Stein, que li deixa un record inesborrable. És testimoni del naixement del teatre balcànic, malgrat la dominació austrohongaresa en aquesta regió.

No obstant això, “la meva visió del teatre és més alemanya o nòrdica”, diu el dramaturg, sense una afició particular a les institucions teatrals a la francesa. Segons ell, a Alemanya, la creació és el resultat de companyies permanents. Mentre que a França, el món teatral seria massa tancat, massa provincial, autosuficient: “Aquí, no veig una veritable autoanàlisi”, continua, com a especialista. Tot i així, sense maniqueismes, Lazin espera que la situació millori.

Un pont entre l’ex-Iugoslàvia i França

“Mai no havia volgut emigrar a França”, afirma amb mig somriure als llavis. Reconegut per la seva feina a Iugoslàvia, el 1989 ha d’emigrar. No per l’èxit: “Era conscient que mai no podria ser un director francès”, recorda. “El teatre molt difícilment és exportable.”

Però la seva dona, la mare dels seus fills és francesa. Ve a reunir-se amb ella i a viure una vida de família a París. Aleshores imagina convertir-se en un “mediador entre l’ex-Iugoslàvia i França”.

Lazin escull el seu lloc, el de pont, d’intermediari, de traductor. Al començament munta L’île des Balkans, una adaptació del text de Vidosav Stevanovic, amb la companyia que va crear: Mappa Mundi Hôtel Europe. L’espectacle és una coproducció dels Centres dramàtics nacionals de Llemotges i Montluçon, dues ciutats on també dóna classes de teatre als alumnes d’institut. Després, dirigeix Ines & Denise de Slobodan Snajder, una coproducció francobosniana.

Des de la distància, Lazin pensa que “és més fàcil immigrar que tornar a un país en el qual has viscut i has crescut però que ja no existeix”. Al cap i a la fi apàtrida, l’artista no és fatalista. Des de la seva arribada a França, se n’ha sortit molt bé i fins i tot té més d’una feina. Periodista a Radio France Internationale al servei francobosnià, teòric (redacta nombrosos articles sobre els nous guions teatrals), no viu en la nostàlgia del passat.

Per fi, Miloš Lazin examina el seu últim projecte, La femme bombe, la història d’una terrorista que s’immola i posa fi a la vida d’un polític important. És una obra d’Ivana Sajko, interpretada per la Companyia Mappa Mundi.