En Felix té 28 anys. Així doncs, no ha nascut el 1984, però la nostra conversa matinal en un cafè de Friedrichshain m’ha fet pensar molt en la novel•la d’Orwell. En tot cas, la meva visió de Second Life ha canviat radicalment després d’haver escoltat el punt de vista d’aquest apassionat dels mitjans de comunicació sobre la nova generació d’Internet.

Tot i que en Felix és encara oficialment estudiant, treballa a jornada completa per a Universal. La seva missió? Establir nous conceptes de màrqueting viral perquè el Web 2.0 sigui una alternativa als suports dels mitjans tradicionals, és a dir, utilitzar les noves possibilitats que ofereix Internet com a suports publicitaris pels artistes compromesos amb Universal. Per exemple, decidir organitzar un concert del pianista Lang Lang a Second Life. D’altra banda, la famosa empresa ha sigut una de les primeres que ha aparegut en aquest joc virtual revolucionari.

De fet, segons en Felix, Second Life no és en absolut un joc. “És un mitjà, una plataforma de comunicació en la qual es poden rebre classes, trucar, comprar…” I en matèria de Second Life, en Felix sap de què parla. Ja fa uns quants anys que s’interessa per aquest fenomen, tema de la seva memòria de final de carrera que, a causa de la feina, té moltes dificultats per acabar i posar fi així a la carrera de ciències de la comunicació i de política.

La pregunta que ha decidit plantejar és senzilla: en quin punt les estructures del món real (relacions entre sexes, ús de l’espai…) es troben en el món virtual? En Felix comença a explicar-me les grans línies que destaquen en la seva investigació. Encara que aparentment sigui molt tranquil i seriós, noto com bull de curiositat.

“La majoria de gent, quan crea el seu personatge, tria seguir els criteris de bellesa que regeixen els codis en el món real. Així doncs, la majoria de dones s’atribueixen cabells rossos i pits grans; d’altres, en canvi, prefereixen intentar traçar una imatge fidel d’elles mateixes”. Alguns decideixen canviar de sexe. En aquest cas, els homes sempre accentuen el que creuen que és representatiu de la feminitat i a la inversa. Els clixés sobre les diferències home/dona ressalten aquí de manera evident.

Al gran nombre de periodistes que han provat una vegada Second Life i que no els ha agradat el que hi han vist, en Felix respon somrient que de fet estan criticant la societat actual. Si la majoria de noies porten exactament el mateix look o si hi trobem pedofília, és només perquè som davant d’un mirall de la realitat. I, a la vida, sempre hem de representar un o més papers. “És com si els homes miressin la terra des de dalt i s’espantessin del que hi veuen”.

Fer així d’analista, com un científic que observa partícules a través del seu microscopi, és una veritable passió per a en Felix. Amb el famós joc de rol virtual Warcraft, en Felix es diverteix molt més mirant com juguen els altres que participant. Fins i tot quan va treballar al Mc Donald’s un estiu li agradava: cada dia, mentre venia hamburgueses, era l’espectador fascinat d’un formidable treball d’organització.

Per a la seva feina a Universal, en Felix s’ha hagut d’inscriure en una cinquantena de plataformes en xarxa com Facebook o Xing. Això el fa somriure. El que per a molts és un hobby en l’era del temps, per a aquest noi és un tema sociològic molt seriós, així com l’objecte de la seva feina.

De sobte, en Felix s’immergeix en la generació d’Internet, amb un peu a l’exterior per poder-la observar millor. Definiria aquesta generació com “una barreja d’entusiasme i de pèrdua de referències”. Possibilitats infinites que se’ns ofereixen, però que de vegades ens fan ser completament apàtics.

Com que en coneix massa bé els límits, en Felix procura posar una distància amb el món de la comunicació virtual. És per això que ha triat viure sense telèfon mòbil. “No tinc ganes d’estar tota l’estona localitzable”.

Ara en Felix somnia acabar finalment la seva memòria i tenir més temps per dedicar als seus amics. Perquè, tot i que pugui semblar paradoxal, malgrat Facebook i Second Life, en Felix té la impressió d’haver-hi perdut una mica el contacte…

Més retrats a gen80.eu, un blog dissenyat com un calendari de l’Advent virtual, dinàmic, participatiu i per força francoalemany, per descobrir cada dia el retrat d’un membre de la generació dels 80. Durant un mes, l’Eva John i la Romy Strassenburg, dues joves periodistes de 24 anys, s‘intercanvien pisos i ciutats per escriure al diari els relats de vida, les pors, els dubtes, els somnis… que els joves de la seva edat els han volgut explicar. Un projecte que ha rebut el suport de l’Oficina francoalemanya de la joventut (OFAJ).